24-02-2009 - Joan Roma (blog)

A casa meva, no

Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC

Bé, ja tenim a Pinós un altre exemple d’una situació que pateix el nostre país des de fa uns anys i que es va repetint per tot el territori, sota multitud de situacions i fórmules, en funció de la base del problema. En aquest cas és un abocador i , alguns ara demanen una consulta, quan per altres equipaments i infraestructures no ho exigeixen. Què es pot considerar positiu o negatiu per un territori?
La resposta a aquesta pregunta pot semblar fàcil, però no ho és en funció de qui respon. Alguns pensaran que un abocador és intrínsicament dolent. Perquè? Alguns diran perquè és material de rebuig i tot rebuig és dolent. Aleshores , perquè s’accepta l’abocador comarcal si allà hi van a parar totes les escombraries de la comarca, sense triar ni sense especificar què s’hi tira.? Alguns contestaran que com que son materials, nostres és lògic que ens els “mengem” nosaltres. Seguint força l’argument dels runams salins. Puix que la potassa dona feina, és lògic que tinguem un aspecte negatiu, derivat d’aquesta riquesa. Però, tornant a l’abocador comarcal, algú s’ha parat a pensar què hi va a parar? Es millor o pitjor que el que es proposa per Pinós? D’entrada cal saber que a un abocador comarcal hi va a parar de tot.
Evidentment es diu que es fa recollida selectiva i per tant no hi hauria d’anar ni vidre, ni paper – cartró, ni piles, ni orgànica, ni piles,etc. La realitat pura i dura, és que molta gent no tria, i no es diu res de medicaments, alguns d’ells altament tòxics, o materials diversos que tancats en una bossa d’escombraries passen desapercebuts, i que poden provocar reaccions no esperades, etc. En resum, la realitat és molt diferent de la teoria i el cert és que en un abocador, com el del Solsonès, o del Berguedà o de tants altres llocs hi van molts productes no desitjats.
Perquè, doncs, tanta batalla contra un altre abocador amb millors garanties ? Doncs, perquè molts no volen que es faci negoci amb infraestructures com aquestes. Altres, perquè viuen a prop i no volen les molèsties dels camions que circularan per la zona. Altres, per desconeixement de com funciona un abocador industrial autoritzat, ni les inspeccions, revisions i proteccions que han de implementar, per fer-lo segur, impermeable i durader, mitjançant el sistema de secatge dels materials, i empaquetar-los dintre de grans sacs protegits, amb garantia d’estanqueïtat per més de cinquanta anys,etc. I sempre surt l’argument de que vagi a un altre lloc. Que aquí a la comarca no el volem, i la comarca veïna , tampoc, i que nosaltres no fem aquestes escombraries o aquestes materials,etc,etc.
El problema és que en algun lloc s’han de posar i si el terreny s’ha esgotat en uns llocs determinats, hauran de buscar-se llocs alternatius, per grat o per força. De moment es fa de grat, dintre de poc temps el govern ho haurà de fer a la força, perquè el temps s’acaba i Catalunya genera materials que no pot enviar cap a l’Aragó, València o les Illes perquè aquí no els volem. L’individualisme o el parcel.lisme territorial i selectiu ha durat fins ara, però té els dies comptats. Del contrari el país es fa inviable. Si diem a tot el que agrada a una part de la població, oblidem-nos d’aeroports, estacions de tren, línies elèctriques, hortes solars, parcs eòlics, centrals elèctriques, embassaments, etc, etc. Un país que ho rebutgi tot, és inviable.

Resposta de JD : Increible. Per la mateixa regla de tres, anem a empurinar el Parc de la Ciutadella, que aquí tenim ja el sòl saturat, i per tant no ho enviarem a València, tenint encara territori català.