10-02-2009 - David Colell Orrit, oriünd de Llobera i vicepresident d’Ipcena. (www.riuamunt.cat)

Medi Ambient favorable que a Pinós s’aboquin residus de la regió metropolitana

El passat 6 de febrer, el local annex al Santuari de Pinós es va omplir de gom a gom per assistir a la reunió informativa sobre el la construcció d’un abocador de residus industrials de la regió metropolitana de Barcelona. La trobada convocada per l’alcalde, Josep Isanta (de CiU), i pel regidor de Medi Ambient, Marcel Colell (un membre del Comú, díscol i ensarronat). Segons els edils municipals, es tracta d’un projecte que «contribuirà al desenvolupament de Pinós» i a l’«increment de la nostra qualitat de vida». Després de la presentació de l’alcalde, dos alts càrrecs de l’Agència de Residus de Catalunya, adscrita al Departament de Medi Ambient i Habitatge (de ICV, dels «verds»), Ramon Oliva i Enric Elias, van exposar, amb pèls i senyals, les virtuts d’aquest tipus d’instal•lacions. No van esmentar cap inconvenient.
Es veu que havien efectuat sondejos a la zona per avaluar la idoneïtat de la ubicació triada. Quan van acabar la seua intervenció i es va obrir el torn obert de paraules, van començar les preguntes i els retrets incòmodes. Des de Josep Puigpelat, d’Unió de Pagesos, fins als alcaldes de Torà i la Molsosa, passant per tot el veïnat que va fer ús de la paraula, es van mostrar absolutament contraris al projecte.
No entenien per què es plantejava si l’any 2000 Ajuntament i veïns van rebutjar un altre projecte d’abocador. I si el 2007, el Consistori havia bandejat la proposta d’un veí per construir un abocador de llots de depuradora de 4 hectàrees. Tothom es feia creus del secretisme amb què s’havien dut a terme les gestions i de la poca consideració envers l’opinió majoritària. A més, en repetides ocasions, van demanar la celebració d’una consulta popular per decidir sobre la qüestió, així com la dimissió d’Isanta. Quan vaig prendre la paraula, en nom d’Ipcena-Ecologistes de Catalunya, vaig preguntar si els tècnics de l’Agència de Residus eren els representants de l’empresa, ja que em va semblar que s’havien limitat a pregonar les excel•lències d’un abocador d’iniciativa privada i dels controls de seguretat que s’hi efectuarien, mentre passaven un informe i unes diapositives al respecte que no signava ningú, plens de faltes d’ortografia, tergiversacions i falsedats. A més, van repartir un llistat dels tipus de residus que pot acollir un abocador com el projectat a Pinós.
Tot i la proximitat de nuclis habitats i d’explotacions ramaderes, segons el document lliurat, hi podien arribar despulles d’animals morts d’alt risc, cendres, llots i escòries d’incineradores, que contenen dioxines, furans i metalls pesants, unes matèries de les més perilloses per a la salut. Em van dir que els representants de l’empresa seien a la primera fila. Llavors els vaig convidar que es donessin a conèixer.
Malauradament, no ho van fer. Tot seguit, els vaig preguntar per què oferien al voltant d’1 milió d’euros, en concepte de compensacions, si l’abocador era tan beneficiós? O per què no l’ubicaven a Barcelona? Així estarien més a prop dels punts de generació de les 200.000 tones de residus que volien transportar més de 200 km, d’anada i tornada, amb 20 camions diaris. Aquest volum de brossa representa el 50% de la que produeix la gran capital catalana. I sobre els controls de l’Administració, els vaig dir que hauria estat bé convidar algun representant de les múltiples plataformes queixoses amb els abocadors i les indústries contaminants que els han encolomat i que deterioren la seua qualitat de vida. Podrien consultar els afectats d’Hostalets de Pierola, Térmens, Alguaire, Ribera d’Urgellet i els que han aconseguit rebutjar projectes similars, com el de Gimenells o Argentona.
És de domini públic el tràfic de residus andorrans que perjudica l’Alt Urgell i que, fins i tot, va arribar a Seròs, al Baix Segre i a l’abocador de Serra Llarga, a la ciutat de Lleida. Aquest va rebre també residus del País Valencià i de Tarragona, entre altres, quan sols hi tenen cabuda els municipals. La realitat demostra que no hi ha controls efectius i que el tràfic de residus és un negoci il•legal tolerat. Ipcena podria aportar dotzenes de denúncies adreçades a la Generalitat per la seua «màniga ampla». Per citar només les darreres, destaquem les motivades per abocar milers de tones d’asfalt a les cunetes de la A-2, entre els Alamús i Cervera, pel vessament reiterat d’aigua residual de l’escorxador de Navès i per la fuita de gasoil al Segre originada a la Corporació Alimentària de Guissona. Els tècnics de l’Agència van posar com a model de gestió en l’àmbit europeu l’abocador de Cerdanyola del Vallès, de tan sols 5 hectàrees; però, la realitat és una altra. En un document gràfic, accessible a Internet, es mostren els continguts de les bales «inertitzades» que, ja abans de sortir dels «ecoparcs», tenen gran quantitat de lixiviats (líquids contaminants producte de la descomposició de les deixalles).
Si cerquem les raons per les quals es proposa la ubicació d’aquest macroabocador a Pinós, ens adonarem que l’interès general queda soterrat pels foscos interessos particulars. En primer lloc, l’alcalde Isanta, que resideix a Manresa, va fer els tractes oportuns a fi que l’empresa Intraval, SL, amb seu a Sant Joan Despí, adquirís la finca Guilella, de 180 ha, propietat de l’exalcalde convergent de Pinós, Santaeulària, que estava arruïnat, i la cedís a l’Ajuntament. Passats els focs del 98, aquestes terres han rebut ofertes de centrals eòliques i d’abocadors. Però, els seus habitants han preferit optar per solucions de progrés més adients amb el tarannà agrari; per això s’hi estan desenvolupant activitats d’agroturisme, com l’establiment de cases rurals.
L’alcalde ha fet tractes d’amagat amb l’empresa, que ja ha efectuat una paga i senyal de 50.000 euros per adquirir la finca, sense tenir en compte que, tocant al futur abocador, hi ha unes granges de construcció recent; que Calaf (amb uns 3.400 habitants) hi capta l’aigua de boca i que els nous accessos a l’abocador passaran per davant del nucli d’Enfesta, que té 25 habitants. Aquest llogaret queda a tan sols 2 km de les instal•lacions i hauran de suportar un trànsit notable de vehicles pesants a diari. També cau a prop del monestir de Cellers. Si el que es vol és despoblar la zona i foragitar el turisme, endavant! Isanta, durant l’acte informatiu, va presenciar, com públicament, els alcaldes veïns que havia convidat li demanaven que retirés el projecte.
A pesar de tot, fent gala d’una manca total de principis democràtics, va assegurar que no abandonaria el projecte perquè era molt beneficiós per al poble i que no es plantejava cap mena de consulta a la població. Potser volia dir que era beneficiós per no perdre vots a Barcelona. La tàctica de la Generalitat sempre és la mateixa: per als projectes conflictius: cercar indrets amb una població escassa i ben comunicats per tal d’imposar les decisions i estalviar-se fronts opositors. No seria més lògic proposar-se la reducció dels residus, en lloc de la proliferació d’abocadors? O, com recull la directiva europea de residus, aplicar el criteri de proximitat, construir les plantes de recuperació i tractament dels residus en punts pròxims als llocs on es creen?
Així de passada, es reduirien emissions, el risc d’accidents i s’actuaria en ordre a la responsabilitat dels municipis que decideixen apostar per indústries que generen residus en grans quantitats.
D’una banda, el nostre Govern i el departament dels «verds» es limiten a deixar que les indústries triïn al lliure arbitri la localització dels abocadors.
D’una altra, a l’àrea metropolitana de Barcelona obliguen els vehicles a circular a un màxim de 80 km/h, per reduir les emissions de gasos perjudicials; en canvi, pel que fa al cas de Pinós, no els importa que una vintena de camions al dia comprometin la seguretat viària i emetin tones de gasos durant els 25 anys de vida de l’abocador, com a mínim.
Quina necessitat té el Solsonès d’acollir un gran abocador, si es tracta d’una de les comarques que menys residus industrials genera (menys de 2.000 tones anuals). Catalunya produeix 4 milions i mig de tones de residus industrials cada any que s’han de gestionar a prop d’on es generen, igual com fem els territoris agraris amb els purims. Com pot ser que el Departament de Medi Ambient participi en la compra de la voluntat d’un alcalde per hipotecar un poble com Pinós, on encara queden famílies que aposten pel món rural? Si uns urbanites que van a passar el cap de setmana al camp poden fer tancar una granja de gallines, perquè els molesta l’olor, la comarca del Solsonès i el poble de Pinós poden fer valer la seua decisió i aturar la construcció d’un abocador irracional que amenaça el seu futur.

David Colell Orrit
Oriünd de Llobera (el Solsonès)
Vicepresident d’Ipcena.