Un arcaisme lingüístic al nord del Llobregós

Parlem de les paraules DIVENRES (divendres), VENRE (vendre), VINRE (vindre, o venir), APENRE (apendre, o aprendre), TENRE (tendre), GENRE (gendre), etc. que encara són utilitzades amb aquesta singularitat lingüistica. Tal com ens comenta l'Albert Turull és un hàbit que, traspassant l'edat mitjana, s'ha mantingut en zones de muntanya. Si viviu a l'extrem nord de la vall del riu Llobregós us seran molt familiars, o potser encara perduren en la parla dels més grans de casa.

Aquesta es l'explicació que ens ha donat l'Albert:

M'ha encantat saber que també vers Torà hi ha o hi havia aquest tret lingüístic, que és un pur arcaisme, és a dir, que és propi d’un estadi més antic de la llengua, abans de les evolucions modernes. I que, d’altra banda, en aquest cas no és pas exclusiu d'aquesta contrada, sinó de tota la muntanya. De fet, se'l considera actualment un tret dialectal pallarès i/o ribagorçà, imagina't per on arriba la cosa!

L'explicació de com és –i de per què és un arcaisme– és ben senzilla, però alhora complicada (tècnica, per dir-ho així): resulta que la D de divendres o vindre o tindre o gendre, a diferència d'altres de similars, no és etimològica sinó "epentètica", és a dir, parlant clar, que no existia pas en els mots llatins dels quals provenen aquestes paraules (respectivament: dies-veneris, venire, tenire, generu), de manera que no tindria sentit parlar de la "conservació" o "caiguda" d'aquesta D en el pas del llatí al català, etc., per la senzilla raó que en llatí no hi havia sigut mai!

Llavors, d'on ve? Doncs precisament d'un hàbit propi del català, aparegut vers l'edat mitjana, i que s'acabà estenent com una novetat a tota la llengua, excepte precisament la zona de muntanya (més conservadora i arcaica en coses de llengua, sempre, on roman com una antigalla): aquesta novetat era ni més ni menys que l'aparició d'una D no originària (això vol dir "epentètica" en lingüística històrica) en mig del grup consonàntic N'R (que al seu torn, aclarim-ho, era fruit de la caiguda, ara sí, de la vocal que en llatí hi havia entremig, un fet normal en l’evolució fonètica de la llengua).

Vet aquí que al Pallars diuen tinre i a la resta tindre (si no tenir, etc., és clar: aquesta és una altra història...). I igual divenres, genre, etc. Per dir-ho d'alguna manera, a l’hàbit fonètic del català general li repel•lia pronunciar una R just darrere d'una N (per això, p.ex., al segle XIV algun cop hi ha escrit "Mandresa" per Manresa! –si bé en aquest cas la novetat no quallà, ja que justament els noms de lloc són arcaïtzants per definició...). Però no els repel•lí pas als pirinencs ni, pel que veig, a la gent del Llobregós i el Cardener, que ho han anat mantenint fins a les portes del segle XXI! .

Albert Turull i Rubinat, filòleg.