Cartes des de Les Oluges
Mateu Solé i Casanovas ©

annex 5.- El que llavors en deiem màquines.

Varen començar a aparèixer a principis del segle XX; Eren uns aparells que avui anomenaríem rudimentaris però que en aquells temps ja ajudaven i molt a fer mes fàcil la feina del pagès; es diferenciaven dels anomenats estris en que eren molt mes complicats que aquests i per lo tant fora de l’abast del que podia o sabia fer un ferrer de poble; la majoria disposaven de mecanismes moguts per grups d’engranatges i solien ser fets a les viles en tallers especialitzats.

1.- Maquina de segar.
2.- Lligadora.
3.- Maquina farratgera.
4.- Trill.
5.- Ventadora.
6.- Maquina de batre.
7.- Porgadora de gra.
8.- Funyadora de raïms.
9.- Esquitlladora d’ametlles.
10.- Premsa de raïms.
11.- Premsa de palla.

MAQUINES DE SEGAR.

A la comarca eren quasi una exclusiva de la fabrica Trepat de Tàrrega; n’hi havien d’altres marques de les que només recordo la Ajuria possiblement tant o mes bones que les Trepat; però ací, sigui per proximitat amb el lloc on les feien, cosa que t’assegurava un bon i ràpid aprovisionament de recanvis o pel que fos, de cada cent maquines que hi havia almenys les noranta cinc eren Trepat.

Essencialment consistien en una grossa roda de ferro (cal dir que de ferro colat, cosa que les feia bastant trencadisses) que movia un grup d’engranatges que al seu torn feia funcionar una mena de torre que suportava quatre rampills i una biela que movia una barra de corte; aquesta barra de corte es perllongava endarrera en forma d’una superfície de fusta que anava recollint el que la maquina segava i que els rampills li anaven fent caure al damunt. Aquests rampills tenien truco, i era la part mes sofisticada de la maquina: cada quan el segador volia, cosa que seleccionava mitjançant un comandament que la maquina portava en un lloc adient, un d’aquests rampills, en lloc de acompanyar la sega cap al damunt de la superfície de fusta (que per cert anomenàvem “pastera”) i aixecar-se de seguida, feia un moviment mes ampli, passava fregant a tot el llarg de la “pastera” i la netejava, fent caure tota la sega acumulada al damunt (la gavella) al terra. Acte seguit, el rampill s’aixecava i tornava a fer la mateixa feina que els altres fins que a ell o a un altre, li tocava de treure la pròxima gavella.

De moment hem parlat d’una roda; però es que la maquina en portava dues; (com s’hauria aguantat sinó) la segona, molt mes petita anava posada de forma fàcilment desmuntable a la punta de la “pastera”. Quan la maquina tenia que anar de camí, aquesta pastera basculava sobre una frontissa i es plegava acostant-se als rampills; d’aquesta manera la maquina quedava amb una mida mes reduïda que li permetia passar pels estrets camins d’aquells temps. La roda petita, que a l’hora de treballar anava posada com he dit abans a la punta de la pastera, ara es posava en un altre manegament que duia la maquina molt mes a prop de la roda grossa de forma que la “trilla” de la maquina era molt mes estreta. D’aquesta feina de posar la maquina en posició de sega o plegar-la en posició de camí en dèiem “Parar” i “desparar” la maquina.

Les tals maquines de segar, també havien evolucionat; en les primeres que varen sortir, “de vis-sens-fi” em penso que en deien, la fulla de corte es movia poc a poc i es trobaven amb que, si hi havia una mica d’humitat la maquina no segava. Mes tard, va sortir un model nou en el que ja anava mes de pressa i només del meu record, poques maquines de vis-sens-fi quedaven en funcionament. A última hora, en varen sortir unes que ja portaven les rodes de goma, cosa que les feia molt mes lleugeres i manejables, però aviat moltes varen ésser arraconades per les “lligadores” i al final, les “cosechadores” les varen enviar a totes, lligadores incloses definitivament a la ferralla.

De maquines de segar també n’hi havia de diverses mides des de les “forcat” d’un metre de tall fina a les de “parell” de vora dos metres. I també totes portaven un manegament on es podia posar un seient on si el muleter estava cansat es podia asseure tot segant. Cal dir però que en les de Forcat no s’hi podia seure perquè la mula en tenir que arrossegar el teu pes es cansava mes i en les de parell tampoc no hi seia quasi mai ningú perquè el sotragueig de la roda de ferro et trencava l’esquena i acabaves mes cansat anant al seient que caminant al costat de les mules.

LLIGADORA

La “lligadora” ja era una altra cosa; de començament cal dir que lògicament, pel simple fet de deixar les garbes lligades era molt mes complicada que la agavelladora des del punt de vista mecànic i també necessitava molta mes força per funcionar; si la majoria de les agavelladores les movia un sol animal i les de dos eren les menys, les lligadores en necessitaven tres, i no s’acabaven el brou. Només se d’unes Fharr molt petites i lleugeres que “podien” fer-se funcionar amb un parell de mules. I poso “es podien” entre cometes perquè si el parell de mules no era molt gros se’n veien un tip d’arrossegar-la.

L ’estri en si era molt mes complicat que la agavelladora; es composava d’un bastidor suportat per dues rodes, una de molt grossa que a mes de aguantar la maquina li proporcionava la força per funcionar i una de petita que no feia altra cosa que suportar el pes de l’aparell. La plataforma de corte tenia una lona que es movia i portava el segat que li havia fet anar a sobre el molinet de rampills cap a unes altres dues que anaven paral•leles a una distància d’uns deu centímetres; entre les dues, agafaven la sega que els acostava la plana i la pujaven qüestió d’un metre; quan la sega sortia de les dues lones, queia en una mena de rampa on hi havia el lligador que cada cert temps, en posar-se a funcionar empès per la pressió que feia la sega en acumular-se a la rampa es disparava, lligava el material que hi havia a la rampa i l’expulsava ja lligat cap al terra de la finca.

Aquest era el funcionament de la lligadora; igual com les agavelladores, aquestes maquines tenien dues posicions: la de treball i la de transport; el que era mes difícil era el canviar-les d’una funció a l’altra. En la de transport, la maquina es movia damunt de dues rodes que anaven inserides mitjançant uns falsos eixos en uns suports laterals al darrera, sota el lligador i per davant damunt de l’”avantren”, un estri diabòlic composat d’un “camatimó que s’insertava per un extrem en uns enganxes adients sota la “pastera” i a l’altre duia dues rodes muntades en una mena de direcció que les feia anar mes o menys encarades amb la marxa.

Del centre del paral•lelogram que manava aquestes rodes en sortia un “camatimó” que per la part del davant portava unes anelles que s’enganxaven als collars de les dues mules que guiaven la maquina; mentre que pel darrera just al davant de les rodes hi anava enganxat un joc de balancins que permetia d’enganxar-hi les tres mules a l’hora encara que quasi sempre, per anar de camí, només s’enganxaven a la maquina les dues mules que portaven el camatimó, cosa que feia la conducció molt mes facil.

Quan arribaves a la finca, llavors calia “parar” la maquina: Primer es treia l’avantren del davant i es feia baixar la roda petita de treball fins que tocava al terra; Rodant amb una maneta es feia baixar la roda grossa quefent de “gat” aixecava les dues de transport; es treia la del cantó de la pastera i s’enganxava l’avantren en posició de sega; llavors es treia l’altra roda de transport i es deixaven a totes dues la vora del tros; Un cop fet això, només mancava ajustar l’altura de la barra de corte cosa que es feia apujant o abaixant les dues rodes de treball, enganxar els animals altre cop i a segar. Ni us imagineu el que era segar amb un aparell d’aquells; s’armava un batibull entre mules, tirants, regnes i altres estris que quan no hi havia un animal enredat era perquè ho estaven tots tres.

I no vulgueu saber lo que costava quan calia fer recular tot aquell conglomerat de ferros i animals; les bèsties, quan una reculava les altres no ho volien fer i la maquina que ja de per si era de mal manejar no s’hi ajudava gens a l’hora de fer-ho.
Tot això es va acabar quan varen sortir els tractors; va desaparèixer l’avantren i una senzilla clàviga feia la feina de tants ferros i guarniments. Pels que havíem segat amb lligadora tirada per mules, el segar amb tractor era estar al cel. De totes maneres, al darrera els tractors varen venir les “cosechadores” i tot això ja va ser història.

Les lligadores amb tot lo de complicat i pesat que tenien al manejar-les estalviaven molta feina ja que deixaven la sega lligada; de totes maneres, una part del que s’estalviava de feina en segar s’hi afegia en agarberar, carregar el carro i estendre la batuda a l’era; perquè, les garbes de lligadora eren molt mes petites, (potser una relació de tres a una) que les de “garrot” i calia moure’n moltes mes per portar la mateixa quantitat de sega.
I un cop havies acabat de segar la finca, altre cop a repetir la mateixa engorrosa història per poder endur-te la maquina cap a casa o traslladar-la a una altra finca.