I.
Introducció
II.
Antecedents
§
El Congrés de
1986
§
La Cimera del
Petit Municipi
III.
La
custòdia del municipi i l’equilibri territorial
IV.
Les
competències locals
§
Obligatòries
§
Voluntàries
§
L’exercici
per delegació.
§
Les
competències mancomunades
§
Externalització
de serveis
V.
Reptes
estructurals
§
El
finançament
§
La
vertebració comarcal
§
La protecció
judicial
§
La seguretat
pública
§
La immigració
§
La fractura
digital
Catalunya és un país format per 946
municipis, la majoria dels quals no arriben a 1.000 habitants. La 80% de la
població catalana, però, resideix en municipis de més de 20.000 habitants,
aproximadament 200 municipis, mentre que la resta, el 20% de la població, viu
en 750 municipis.
Certament que els municipis menys poblats tenen, pel
contrari, un abast territorial importantíssim. Els 750 municipis menys poblats
representen el 80% del territori de Catalunya mentre que els restants suposen
el 20% del país.
Aparentment, això són dades estadístiques i per tant
poden tenir el valor que es doni en cada un dels moments a les estadístiques,
però no es pot oblidar que darrera aquestes dades hi ha persones, amb un
tarannà comú, amb una cultura i una llengua comunes, amb un patrimoni natural a
preservar i conservar i amb un territori que cal cuidar-lo, mantenir-lo i promoure’l.
Hem repetit abastament que equilibri
territorial és i representa que cada persona, visqui on visqui del nostre país,
ha de tenir les mateixes oportunitats per a desenvolupar-se i promocionar-se
com a persona. Altrament, aconseguirem fer de Catalunya un desert, apte només
per les activitats els caps de setmana, quan la pressió de les ciutats es fa
insuportable pels individus i, cal que surtin al territori a tenir i gaudir d’un
contacte amb la natura.
Els ajuntaments, amb les seves
virtuts i les seves mancances, són una
garantia de l’equilibri territorial, alhora que fomenten la participació de les
persones en la vida pública i conforma una manera no només d’entendre el país
sinó d’estructurar-lo i d’articular-lo.
Molt sovint s’ha assenyalat que cal
modificar el mapa local ja que tants ens locals per tant poc territori el fa
car, mal gestionat i ineficaç. Això no és cert. El que pot encarir i conduir a
la ineficàcia, no és la institució local en ella mateixa sinó les prevencions
noucentistes i extremadament intervingudes de la legislació de bases de Règim
Local. L’estructura i funcionament dels ajuntaments a l’empara de la llei
estatal, no té el dinamisme que caldria.
Una altre aspecte a tenir en compte
és la confusió general sobre les competències municipals. De fet, la legislació
preveu que les municipis puguin tenir competències en una colla de matèries,
però no les determina ni concreta. Avui, seria millor fixar uns catàlegs de
serveis a prestar i les condicions de prestació per aquestes que rebrien els
ciutadans. Els municipis, i en el seu defecte i mitjançant les Comarques o el
Govern de la Generalitat, ha d’oferir als seus ciutadans els serveis que aquest
requereixin . En definitiva, el ciutadà demana i té dret a rebre de les
administracions públiques diversos serveis, la prestació d’aquest serveis ha
d’estar garantida per tots els ciutadans per igual, no pel principi d’equilibri
territorial, sinó pel principi constitucional d’igualtat d’oportunitats.
Tot això dit fins ara, ha d’inspirar
les polítiques públiques envers els municipis petits, entesos com aquells
municipis amb menys habitants. Un municipi el podem considerar petit quan
compte amb menys de 5.000 habitats amb la seva població de dret. El propòsit
d’aquesta ponència és desgrana i indagar sobre quina estructura caldria dotar
als municipis amb menys recursos, quines funcions i serveis ha de desenvolupar
la comarca que permetin d’oferir aquell catàleg de serveis que suara
anunciàvem, i com cal coordinar les polítiques públiques en matèria urbanística
i territorial, mediambiental, social i culturals.
II. ANTECEDENTS
A) EL CONGRÉS DEL PETIT
MUNICIPI DE 1986
El desembre de 1985, el Comitè
Executiu de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques valorava la
necessitat de dur a terme alguna acció per cridar l’atenció a l’Administració
Central i Autonòmica vers els problemes que patien en aquell moment els petits
municipis, per una banda, i l’estrangulament econòmic del que eren objecte any
rere any pel que feia a la participació en els Pressupostos Generals de
l’Estat, i per l’altra, la possible supressió de municipis preconitzada per
alguns tècnics de la reforma municipal. Davant aquesta situació es va creure convenient
la realització el 8 de març de 1986 del Congrés per la defensa del petit
municipi amb la participació de cinc-cents delegats representants dels
municipis de Catalunya.
Aquesta voluntat es va dur a terme amb la preparació
de tres ponències, sobre el municipi, la
comarca i el finançament d’ambdós ens locals. Els ponents van ser, el senyor
Jordi Mas, Alcalde de Montmany-Figueró, el senyor Jaume Cardona, Alcalde
d’Artesa de Segre, i el senyor Víctor Peiró, Alcalde de Matadepera, que van
recórrer les comarques de Catalunya explicant les línies bàsiques de les
ponències i recollint els criteris majoritaris dels Alcaldes i Regidors dels
municipis catalans.
Els objectius que perseguia l’Associació alhora de
promoure tot aquest moviment va ser, en primer lloc, la reivindicació de la
igualtat de drets per a tots els ciutadans, visquin en una petita o gran
població. Es considerava totalment inacceptables les diferencies que provocava
el repartiment de la participació dels municipis en els Pressupostos Generals
de l’Estat ,en segon lloc, es volia cercar l’equilibri necessari entre els dos
conceptes primordials del municipi, entitat de representació política i al
mateix temps entitat prestadora de serveis. La potenciació d’aquesta segona
envers la primera, feia que alguns teòrics de la reforma municipal
pretenguessin la discapacitació d’aquests petits municipis, la qual cosa estava
absolutament en desacord amb la filosofia de la nostra organització i del
congrés promogut.
La primera ponència “La comarca com ens
reequilibrador del territori” presentada pel senyor Jaume Cardona i Vila,
Alcalde d’Artesa de Segre a la comarca de la Noguera, va exposar uns principis
generals amb la clara conclusió de que la comarca s’entenia com un ens
reequilibrador del territori de Catalunya. Les seves competències, organització
i estructura, havien de respondre a una concepció globalitzadora del conjunt
municipi-comarca, destinada a oferir a
cada ciutadà de Catalunya un mateix nivell de qualitat de vida, per tot això es
defensava “La Catalunya de les Comarques”.
La segona ponència “Una proposta renovadora per al
finançament dels ens locals”, presentada pel senyor Víctor Peiró i Rius,
Alcalde de Matadepera i Vice-president de l’ACM establia com element bàsic que
el Parlament de Catalunya establís el principi de que tots els catalans tenen
dret a rebre de l’Administració Local un nivell equivalent de serveis. I que
les comarques complementaran els municipis per a garantir el compliment
d’aquest principi. Els municipis i comarques rebrien els recursos suficients
per atendre aquest nivell uniforme de serveis. I una part important d’aquests
recursos haurien de procedir de participacions en recursos de l’Estat i de la
Generalitat.
Els criteris per a la distribució d’aquests fons
entre municipis i comarques, haurien de ser fixats pel Parlament de Catalunya
en el moment d’aprovar el pressupost anual i haurien de respectar els principis
d’igualtat i solidaritat.
Es considera que les normes reguladores de les
Hisendes Locals de Catalunya han de tenir suficient elasticitat per adequar-se
a les diferents característiques dels Municipis i Comarques de Catalunya i a la
seva evolució.
La darrera ponència presentada i aprovada al congrés
fou “Municipi com a expressió de convivència, representació política i
prestador de serveis”, presentada pel senyor Jordi Mas, alcalde de
Montmay-Figueró on s’afirmava que, la reforma municipal de Catalunya s’ha de
fer amb molta cautela, sense presses, respectant allò positiu de la nostra
idiosincràsia.
No es considera necessari que la llei d’Organització
Territorial i Govern Local de Catalunya, li sigui imprescindible que es
plantegi iniciatives de supressió de municipis, per part de la Generalitat atès
que durant una bona temporada aquestes iniciatives haurien de partir dels
propis municipis, i així caldria que ho contemplés la Llei.
En definitiva el Congrés va aprovar
unes conclusions fermes amb la seguretat de que no passarien inadvertides als
legisladors catalans a l’hora de redactar la jurisprudència de l’organització
territorial del nostre país. El congrés que en definitiva donava un ferm suport
a l’estructura municipal catalana configurada en gran part per un gran nombre
d’Ajuntaments petits sortirien enfortits en la seva voluntat majoritària de
continuar la seva tasca de servei als seus ciutadans.
Una vegada analitzades i debatudes
les ponències i comunicacions presentades, el Congrés per la defensa del Petit
Municipi va finalitzar amb el següent manifest:
Primer.-
Entenem el municipi com una entitat amb una doble funció; d’una banda la
representació política i expressió de convivència. De l’altra, la prestació
dels serveis que precisin els seus veïns. En l’equilibri entre aquesta dualitat
es troba el just del municipi.
Segon.-
Tots els ciutadans tenen dret a un nivell equivalent i suficient de serveis amb
independència de la grandària del municipi en que visquin.
Tercer.-
Cada servei ha de ser gestionat per l’òrgan de menor abast territorial entre
els que tinguin capacitat per presentar-lo.
Quart.-
La legislació ha de garantir els mitjans de finançament suficient a
l’administració local, perquè pugui donar als seus ciutadans els serveis que
els hi correspon.
Vist
els criteris expressats en les ponències, vista la ineludible necessitat de
salvaguardar l’essència nacional de Catalunya a través de la supervivència dels
petits municipis que han estat dipositaris de la cultura i les tradicions en
els moments difícils de la nostra història.
Vist
el tractament discriminatori i desequilibrador que fins ara s’ha donat a les
administracions no estatals en general i al municipis petits en particular, els
Pressupostos Generals de l’Estat.
Vist
l’insuficient tractament competencial que es dóna a la comarca, i a la perillosa facilitat
procedimental en el tractament de la supressió de municipis, que omet la
suficient garantia de participació dels ciutadans afectats per la decisió.
Per
tant i atenent aquests principis, el Congrés
ha resolt:
a) Instar al Parlament de Catalunya, per tal que, fent
ús del dret d’iniciativa legislativa que li reconeix la constitució, elabori i
elevi a les Corts Generals de l’Estat una proposició de llei que asseguri el
finançament de les Hisendes Locals, mitjançant recursos procedents dels
Pressupostos Generals de l’Estat, en qualitat suficient, la distribució de la
qual entre els municipis de Catalunya, s’atorgui a la Generalitat. Al mateix
temps demanen als grups parlamentaris que contemplin en aquesta llei, els
criteris exposats en la ponència aprovada per aquest Congrés.
b) Instar als grups parlamentaris en les Corts Generals
de l’Estat, donin suport a la proposta de finançament local que puguin sortir
del Parlament de Catalunya. En el cas en que en el seu interí sigui presentada
l’esmentada Llei de Finançament pel Govern de l’Estat, es tingui present les
consideracions contemplades en la nostra ponència.
c)
Valorar
positivament, en el seu conjunt, el document articulat sobre l’organització
territorial i Govern Local de Catalunya, presentat pel Consell Executiu de la
Generalitat.
d) Instem als grups parlamentaris del Parlament de
Catalunya:
1.-Mantenir la proposta del document articulat de
donar compliment al que disposa l’article 48.2 de l’Estatut creant el Fons de
Cooperació Local de Catalunya, com a instrument únic i suficient de distribució
de les participacions en els ingressos de l’Estat i de la Generalitat.
2.- Mantenir el tractament que dóna a la composició i
l’acció del Consell comarcal en funció del nombre de Regidors que cada
candidatura, ja que és el camí racional i adequat per tal d’assolir una
representació adequada dels petits municipis, única garantia de la seva
supervivència i millora de la qualitat de vida.
3.- Modificar l’articulat referent a l’alteració i
supressió de municipis, establint un procediment que haurà d’incloure la participació
dels afectats, de manera que no es pugui suprimir, agregar, o fusionar un
municipi contra la voluntat dels seus ciutadans, expressada directament o bé a
través dels seus ens de representació municipal.
4.- Dedicar
una més detallada atenció al contingut competencial de la comarca de manera que
l’estructura dels serveis que l’Administració Local de Catalunya formada per la
trena municipi-comarca, constitueixi un conjunt harmònic i eficaç que permeti
un real apropament de l’administració al ciutadà i una millora de la qualitat
de vida als pobles petits. En aquest sentit caldrà transferir a les comarques
una gran part de les actuals competències de les Diputacions i de la
Generalitat.
És en aquest
sentit, doncs, que el Congrés es definia en contra de la supressió de la
personalitat política dels municipis en favor de l’organització comarcal com a
entitat supletòria dels dèficits municipals i exigeix un finançament just i
equilibrat per a tots els municipis.
B) LA CIMERA DEL PETIT MUNICIPI
1. L’INFORME DE REVISIÓ DE L’ORDENACIÓ TERRITORIAL DE
CATALUNYA
Al març de l’any 2000, a instància
del Govern de la Generalitat, els diferents grups parlamentaris de Catalunya
van acordar crear una Comissió d’Experts per tal d’estudiar i elaborar un
informe que permetés revisar el model d’organització territorial de Catalunya.
La Comissió va escoltar els portaveus dels diferents
grups parlamentaris i les entitats municipalistes, representatives del món
local català, per tal de conèixer les respectives consideracions sobre les
posicions, el sentit i la direcció de la revisió del model d’organització
territorial de Catalunya.
Concretament, el 15 de setembre de 2002, els
presidents de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques i la Federació de
Municipis de Catalunya, es van reunir amb la Comissió d’Experts. Durant el
transcurs d’aquesta trobada cadascuna de les parts va exposar la valoració
relativa a la situació actual del món local i els objectius per aconseguir
superar els obstacles, limitacions i insatisfaccions referents a l’organització
territorial.
Finalment, l’informe sobre la Revisió del model
d’organització territorial de Catalunya redactat per la Comissió d’Experts,
composada per juristes, enginyers, geògrafs i demògrafs, analitzà i proposà un
model d’organització territorial basat en tres nivells, el municipal, el
comarcal i l’establiment de les vegueries.
D’acord amb la proposta d’organització municipal,
l’informe postula que el primer objectiu de l’actuació que es proposa és
enfortir els ajuntaments, encara que no es parla en cap moment del
municipalisme en general ni se’n preveuen les seves competències, només es
teoritza vagament en relació al principi de subsidiarietat i es concreta la
supressió de municipis per sota el nombre de 250 habitants, proposant per
aquests o bé fusions o agrupacions, establint fins i tot un detall de com i on
s’haurien d’agrupar aquests municipis.
Pels “municipis petits”, o sigui, els municipis amb
menys de 1.000 habitants, l’informe proposa establir un “règim especial” per
poder prestar els serveis bàsics necessaris a partir de l’agrupament d’aquest,
però no s’estableix cap més concreció ni definició que pugui aclarir de manera
detallada les característiques d’aquest “règim especial”.
Davant del règim especial per municipis de menys de
1.000 habitants, l’entorn metropolità de Barcelona, segons l’informe,
necessitaria un tipus de règim específic.
A nivell comarcal, l’informa critica la indefinició
dels Consells i proposa la seva reforma, configurant un òrgan mixt compost per
tots els alcaldes de la comarca i una representació proporcional del nombre de
vots continguts per cada una de les formacions polítiques en el propi
territori, atenen a la falta de representativitat al si dels Consells a la mala organització políticoadministrativa.
Als Consells Comarcals se’ls assignen funcions
d’impuls municipalista exercint tasques de suport municipal, convertint-les en
el “punt bàsic de la descentralització de l’Administració de la Generalitat i
fins i tot de l’Estat”.
La Comarca, tal i com proposa l’informe, podrà
prestar serveis directament, prestarà els serveis administratius de la
Generalitat de Catalunya i de l’Estat i exercirà una funció de suport als
municipis i de gestió coordinadora del territori. Assumeixen competències en
els camps d’atenció a la persona, d’ordenació del territori i de l’urbanisme,
inclòs el planejament, i el desenvolupament i promoció econòmica.
Es reconeix la possibilitat de funcionaments
asimètrics dels diferents consells comarcals, respectant sempre el principi de
voluntarietat municipal, arribant aquesta a poder portar la coordinació lliure
dels municipis independentment del Consell Comarcal, fins i tot poden
coordinar-se municipis de fora de la comarca i, si s’escau, amb actuacions i
activitats previstes en el Pla d’Actuació Comarcal.
El finançament dels consells comarcals està previst,
en relació amb l’informe, per la participació dels fons de l’estat, la
possibilitat d’establir tributs propis i recàrrecs sobre els impostos
municipals, d’acord amb la dotació de les competències previstes a la Llei per
a les Diputacions.
Finalment, l’anomenada racionalització del procés
comporta la creació de sis noves comarques i s’aporta la idea de les
subcomarques, determinades per la pròpia comarca o la Vegueria corresponent i,
sense justificació, s’assenyala una rectificació dels límits comarcals.
El tercer model d’organització territorial se centra
en les Vegueries, com a òrgan de caràcter representatiu de segon grau i de base
municipal, amb funcions d’administració de la Generalitat descentralitzada,
assumint algunes de les seves competències.
A l’informe es defineixen les seus de les Vegueries i
proposa el sistema “d’especial reconeixement”, sense concretar què és i què vol
dir, a més de crear dues noves vegueries, la de Catalunya central, englobant la
part de la Província de Barcelona, part de la de Lleida i fins i tot part de la
de Girona, oblidant el Ripollès i la Vall de Camprodon, amb una il·lògica
manifesta, atenent al curs natural per Vic, i no pas per Girona.
Les Vegueries tindrien assegurat una designació
mínima de 2 Diputats al Congrés, sense alteració del nombre total de Catalunya,
que són 46.
Com a conclusió, l’informe consta d’un seguit de
termes confusos, indefinits i contradictoris, no protegeix tots els col·lectius
que viuen a Catalunya ni racionalitza la gestió i administració del territori.
Concretament, les conclusions que es desprenen de l’informe de revisió del
model d’organització territorial de Catalunya elaborat per la Comissió d’Experts
designada pel Govern de la Generalitat l’any 2000 són les següents:
-
L’informe no té en
compte les particularitats i el sentir col·lectiu dels habitants de cada un
dels municipis condemnats a desaparèixer.
-
L’informe no estableix
les competències municipals.
-
L’informe aporta al
mapa comarcal més confusió i més atomització de la que hi ha ara.
-
L’informe no aporta cap
novetat envers la simplificació administrativa i la racionalització dels
recursos existents, ans al contrari crea més administracions i en el fons
desequilibra el territori.
-
L’informe està fet des
d’una visió central i centralista on només compte el nombre d’habitants i el
potencial econòmic dels grans envers dels petits.
L’informe de revisió de l’ordenació territorial de
Catalunya, que segons allò exposat, perjudica els municipis petits, l’autonomia
local, l’autoorganització i els valors de la diversitat i la proximitat, va
provocar la reacció immediata de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques
i els representants de gairebé 500 municipis afectats, que es van reunir el dia
3 de febrer de 2001 en una Cimera de Municipis a Bellaterra, per exposar la
desaprovació i la indignació que els hi havia provocat l’apartat referent a
“Actuació sobre els petits municipis de l’Informe sobre la Revisió del model
d’Organització Territorial de Catalunya”
A la Cimera del Petit Municipi es va aconseguir el
consens dels representants del món local per manifestar la preocupació per la
proposta de la Comissió d’Experts de suprimir els municipis de menys de 250
habitants i d’altres amb més habitants que consideren “inviables” des del punt
de vista econòmic.
L’informe no ha estat elaborat tenint
en compte els alcaldes i regidors de Catalunya, veritables coneixedors dels problemes
i potencialitats dels municipis petits, per la qual cosa, en demostra de la
disconformitat amb el document de revisió de l’organització territorial de
Catalunya, la Cimera del Petit Municipi convocada per l’Associació Catalana de
Municipis i Comarques va aprovar el Manifest de la Cimera del Petit Municipi
sobre l’apartat 1.- titulat “Actuació sobre els petits municipis” de l’informe
sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya.
Com a resultat dels debats i treballs portats a terme
en la Cimera del Petit Municipi es va aprovar el següent Manifest, crític del
nou model d’organització territorial de Catalunya elaborat per la Comissió
d’Experts designada pel Govern de la Generalitat:
L’informe
sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, redactat
per una comissió tècnica d’independents, com a document de treball, i acordada
per tots els grups parlamentaris, proposa la fusió obligatòria dels municipis
de menys de 250 habitants i l’establiment d’un règim especial dels municipis de
menys de 1000 habitants.
Els
redactors de l’informe afirmen que “de la manca d’un mínim de població se’n
deriva una escassa capacitat econòmica i de gestió, una prestació de serveis
d’escassa qualitat i eficàcia, una reduïda eficiència i notable dispersió de
les inversions públiques i una manca de recursos humans fins i tot d’implicació
social en l’autogovern”. Des de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques
no compartim aquestes afirmacions i defensem amb fermesa els principis de
l’autonomia local, l’autoorganització i els valors de la diversitat i la
proximitat.
Davant
d’això, els alcaldes i regidors, reunits a Cerdanyola del Vallès i convocats
per l’Associació Catalana de Municipis i Comarques, volem expressar la nostra
preocupació i trametre als grups parlamentaris de Catalunya el nostre
posicionament.
Per això:
MANIFESTEM:
3.
Que els
ajuntaments petits han demostrat una gran i bona capacitat de gestió.
4.
Que els
alcaldes i regidors dels municipis petits són un clar exemple del vincle
polític amb els ciutadans, des de la proximitat.
5.
Que els
ciutadans que representem són contraris a la desaparició dels nostres
ajuntaments.
6.
Que
qualsevol agrupament ha de tenir com a punt de partida el desig i la voluntat
del propi municipi. No ha de ser mai amb caràcter forçós.
7.
Que
pretenem un país socialment i territorial equilibrat, on tothom i des de tot
arreu hi càpiga i s’hi senti còmode.
8.
Que ens
identifiquem amb el procés de construcció d’Europa des del municipi, assumint
plenament el principi de subsidiarietat.
Per tot això,
RECLAMEM:
Amb aquest manifest i el recolzament
de tots els representants del petits municipis reunits a la Cimera del Petit
Municipi, l’ACM ha volgut reafirmar la defensa i el respecte que mereixen tots
els pobles de Catalunya, des del més gran fins al més petit, les seves
identitats, la cultura, la tradició i, principalment, les persones que
treballen i s’il·lusionen per veure prosperar els seus municipis.
La solució per aconseguir una millora
en la prestació dels serveis públics i un desenvolupament progressiu del
territori no és la supressió de les identitats municipals, sinó la coordinació
interadministrativa de les Administracions Públiques i, especialment, reforçar
el paper dels Consells Comarcals per potenciar la unitat i la flexibilitat en
la gestió.
III. LA CUSTÒDIA DEL MUNICIPI I L’EQUILIBRI
TERRITORIAL
La configuració de l'administració territorial de
Catalunya, en virtut de la Constitució de 1978 i de l’Estatut d’Autonomia de
1979, s’estructura en Municipis, Diputacions i Comarques. Per tant, tots els
poders públics han de vetllar per la suficiència econòmica i de funcionament
d’aquest organismes.
El municipi està constitucionalment reconegut, dins
del Títol VII, ressenyat en les principis generals del Capítol primer, com a
una organització territorial amb l’autonomia per a la gestió dels seus
interessos (article 137). Això vol dir que l’Estat i la resta de Poders Públics
resten obligats a reconèixer-li aquesta autonomia i a adoptar les mesures
escaients per a fer-la efectiva.
Els municipis han d’estar custodiats per tots els
poders públics i s’han de prendre les iniciatives legislatives que calgui per
fer efectiva aquesta actuació. La custòdia, que no tutela, vol dir i representa tenir cura del
municipis, vol dir emprendre aquelles accions i actuacions que tendeixin a la
promoció i impulsió d’aquest.
La raó d’aquesta obligació de custòdia es troba en un
principi de caràcter polític però assenyalat constitucionalment. Estem parlant
de la igualtat de drets i d’obligacions dels ciutadans amb independència del
territori on visquin (article 139.1 CE). Aquesta formulació legal no és altre
que l’anomenat principi d’equilibri territorial. Sovint s’ha dit que això era
una mania de les forces polítiques nacionalistes. Que només parlaven
d’equilibri territorial els partits polítics nacionalistes. Sigui com sigui, és
un mandat constitucional i per tant exigible ERGA OMNES.
Des d’una òptica únicament constitucional, doncs, no
és de cap de les maneres acceptable les declaracions fetes en el marc del
congrés Eurocitis el passat 28 de novembre per l’alcalde de Barcelona, el Sr.
Joan Clos. El Sr. Clos va assegurar que “les cultures europees tenen el seu
bressol a les ciutats”. Això és fals i una barbaritat. El bressol de les
cultures europees es troba en les cultures mesopotàmiques, les egípcies i les
gregues, que rauen en el medi rural. Si
que és cert que en les ciutats es desenvolupen i es propaguen, però no hi
neixen. El fet urbà és molt posterior al bressol de les nostres cultures. No és
fins el món clàssic grec que no es defineix la ciutat com a “polis” però
per associació industrial o econòmica més que per associació cultural.
És curiós, si més no, l’atac al medi
rural i a les polítiques agràries que va fer el Sr. Clos. O bé desconeix que
els pollastres tenen plomes i creu que són allò penjat als seus Mercats
Municipals, o bé creu que la població s’alimenta i es vesteix amb derivats del
petroli i plàstics, a tall de Mc Donal’s.
La visió centralista que tracte el territori com una
finca a visitar els caps de setmana, és del tot rebutjable. Però encara que
s’acabés imposant aquest criteri, encara que es destruís el principi
d’equilibri territorial protegit constitucionalment, els “amos” de les finques
haurien de destinar esforços per tenir bons “masovers”, o “jardiners” que en dirien, perquè els
tinguessin a punt la casa pel cap de setmana i els haguessin preparat
adequadament les viandes.
La custòdia del municipi, doncs, passa per la fixació
d’un marc jurídic eficaç i estable, per a la fixació d’un sistema econòmic
suficient i la definició d’unes competències i l’establiment d’uns serveis
públics útils i necessaris pel desenvolupament de les persones.
Un concepte recurrent i necessari per a l’articulació
d’un país singular com Catalunya, és l’equilibri territorial. Aquest principi
se substantiva en que tots els ciutadans,
visquin on visquin del territori, té dret a gaudir de les mateixes
oportunitats. Avui això es concreta en poder gaudir d’un nivell de prestacions
de serveis públics iguals.
La concreció de serveis públics és la nova
conceptualització que cal aplicar a l’activitat dels ens locals. S’ha escrit i
parlat molt sobre les competències locals, les d’obligat compliment , les
optatives o les voluntàries. Tanmateix, el ciutadà necessita de l’administració
que li faciliti els serveis que pel seu desenvolupament humà i personal
necessita. No serviria de res fixar que l’ajuntament té competències en sanitat
però no preveure que ha de prestar serveis d’atenció mèdica primària o
secundària, per posar un exemple.
Caldrà, doncs, reformular i redefinir els nivells polítics de les
administracions locals pensant més en l’eficàcia del serveis prestats que no
pas en la titularitat.
Aquesta nova visió de l’actuació i de la definició
municipal i comarcal, ve reforçada pel principi de la subsidiarietat. Aquell
servei que pugui prestar una administració de proximitat no cal que ho faci una
de més llunyana. L’actuació municipal, doncs, es basa en dur a terme una
activitat que proposi i aconsegueixi que els ciutadans tinguin la capacitat de
rebre els millors serveis arreu.
Sovint l’equilibri territorial s’ha utilitzat com un
discurs anti urbà. Els que així ho han fet han estat, generalment, alguns
responsables de poblacions urbanes, sobretot de la conurbació barcelonina. La
seva visió simplista i maniquea es torna en contra d’ells mateixos quan, durant
algun cap de setmana o en períodes vacacionals, els seus ciutadans visiten i
viuen en el territori per a trobar-hi aquells valors i aquelles oportunitats
que la ciutat no els ofereix., aquest ciutadans aprofiten el temps per descobrir
el contacte humà, la naturalesa. Així,
que els responsables anti urbans pensin que els seus ciutadans
“neorurals” agraeixen trobar els serveis públics adequats, i que els que habiten el territori dia a dia,
tenen dret als mateixos serveis durant tota la setmana.
Catalunya avui és un país que gaudeix d’unes molt
bones infrastructures. Les distàncies no són un factor determinant perquè molt
sovint ja no es tenen en compte a l’hora de decidir-se per una feina o un lloc
d’estudis o, fins i tot, per decidir on es viu. Amb les noves perspectives
econòmiques, la ubicació física de les persones es relativitzarà encara més.
Cal doncs, haver nodrit tot els punts del territori de les mateixes
oportunitats i serveis. Un país, a l’igual que una cultura, no la conformen
únicament el territori sinó, i sobretot, les persones que hi viuen. Cal que
aquestes es puguin desenvolupar i promocionar plenament.
En la mesura que se sàpiga conjugar la custòdia del
municipi i l’equilibri territorial, en la mesura que se sàpiga ser sensible a
la idiosincràsia local, s’aconseguirà una societat més compacte i cohesionada,
capaç d’afrontar amb il·lusió i esperança el futur. S’ha dit, i és cert, que la
globalització per no quedar-hi dissolt s’hi ha de participar amb les
individualitats col·lectives. Ser un mateix en un món global. Així dons, un
país s’ha de construir des de les singularitats locals i territorials,
conformant un tot que és l’essència de la Nació.
IV. LES COMPETÈNCIES LOCALS
La Llei 7/1985, de 2 d’abril,
reguladora de les bases de règim local i la Llei 8/1987, de 15 d’abril,
municipal i de règim local de Catalunya, defineixen el règim competencial dels
Ajuntaments per tal de garantir la prestació dels serveis públics necessaris
per gestionar els interessos del municipi i promoure activitats en benefici de
la població.
Les competències municipals hauran
d’ésser definides d’acord amb uns paràmetres determinats per aconseguir
proporcionar a la Corporació una taula específica de quines són les funcions
que podran portar a terme i quines són les eines de les quals disposen per
executar cadascuna de les competències que els hi corresponen. L’acotament de
les atribucions i facultats de les quals són titulars els Ajuntaments és
obligatori i imprescindible per aconseguir una seguretat jurídica i
procedimental en la feina de desenvolupament dels serveis i les matèries que
els hi són pròpies i fer conscients a la ciutadania dels drets i deures que els
hi assisteixen d’acord amb la normativa que els empara.
Aquest acotament de les competències
municipals no obstaculitza la possibilitat d’atribuir a les entitats locals
competències per poder intervenir directament els afers que afectin el seu
cercle d’interessos, promocionant qualsevol iniciativa que respecti el marc
competencial de serveis mínims obligatoris, que pugui comportar un benefici a
la Corporació i a la ciutadania en general. Així doncs, els ajuntaments podran
gestionar els seus municipis, no només atenent a les competències que els hi
determina la Llei de bases de règim local i la normativa sectorial que la
desenvolupa, sinó que podran defensar els seus interessos d’acord amb una
llibertat en l’exercici de competències conferides pel principi d’autonomia
local.
A) COMPETÈNCIES OBLIGATÒRIES
L’article 25.2 de la Llei de bases de
règim local defineix les competències que en tot cas hauran d’exercir els
municipis, enumerant un seguit de matèries necessàries per aconseguir una
millora progressiva i constant en la gestió dels termes municipals.
Algunes d’aquestes competències són
la seguretat als llocs públics, la protecció civil, l’ordenació, gestió,
execució i disciplina urbanística, protecció del medi ambient, protecció de la
salubritat pública, participació en la gestió de l’atenció primària, prestació
del serveis social, subministrament d’aigua i enllumenat públic, o transport
públic de viatgers. Totes aquests matèries estan definides i desenvolupades en
diverses Lleis d’àmbit estatal i de l’àmbit de Catalunya.
L’article 26 de la Llei 7/1985, de 2
d’abril, de bases de règim local i l’article 64 de la Llei 8/1987, de 15
d’abril, municipal i de règim local de Catalunya determinen l’obligatorietat en
la prestació per part de tots els municipis del servei d’enllumenat públic,
cementiri, recollida de residus, neteja viària, subministrament d’aigua
potable, xarxa de clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació de
les vies públiques i control d’aliments i begudes.
Complementàriament a la prestació
obligatòria de les competències esmentades, en funció del nivell de població de
cada municipi, serà obligatori exercir un seguit de competències addicionals,
atenent a les inquietuds i necessitats dels habitants i els requeriments per
millorar la vida social i econòmica del terme municipal.
Així, es preveu pels municipis amb
població superior a 5.000 habitants la provisió de parcs públics, biblioteca
pública, mercat i tractament de residus. En els municipis amb població superior
a 20.000 habitants serà obligatori l’exercici de la protecció civil, prestació
de serveis socials, prevenció i extinció d’incendis, instal·lacions esportives
d’ús públic i escorxador. I, aquells municipis de més de 50.000 habitants el
transport col·lectiu urbà de viatgers i protecció del medi ambient.
D’acord amb el sostre competencial
dels ajuntaments, l’obligatorietat en la prestació d’uns determinats serveis
garanteix uns mínims socials i una cobertura dels interessos de tota la
ciutadania que poden ser exigits pels veïns i, fins i tot per la via
jurisdiccional.
Cal dir que aquesta obligatorietat en
la prestació de determinats serveis pot comportar una càrrega excessiva per
alguns ajuntaments, que a causa d’una manca de recursos econòmics i tècnics no
els hi sigui possible executar les obligacions que assenyalen les lleis
reguladores del règim local.
Per tal d’evitar qualsevol disfunció
en la prestació dels serveis públics obligatoris o, fins i tot, la
impossibilitat d’executar-los, l’article 65 de la Llei 8/1987, de 15 d’abril,
municipal i de règim local de Catalunya i l’article 170 del Reglament d’obres i
serveis assenyala la possibilitat que en cas que l’establiment o la prestació
dels serveis obligatoris resulti impossible o de difícil compliment, els
municipis poden sol·licitar al Govern de la Generalitat la dispensa de
l’obligació de prestar-los. En el cas de concessió de la dispensa per la
Generalitat de Catalunya, serà el Consell Comarcal corresponent l’encarregat de
prestar el servei mitjançant l’anomenada intervenció supletòria regulada a
l’article 167 del Reglament d’obres i serveis i a la Llei d’Organització
Comarcal.
L’apartat 3 de l’article 65 de la
Llei municipal i de règim local de Catalunya allibera els consells comarcals de
l’obligatorietat en la prestació dels serveis als quals no es puguin fer càrrec
els municipis del territori de la comarca, quan la innecessarietat de la
prestació del servei estigui manifestament justificada, atenent principalment a
les característiques particulars i específiques del municipi.
La sol·licitud de dispensa està
subjecte a un procediment formal que s’inicia amb la petició d’alliberament en
la prestació d’un o diferents serveis obligatoris, acompanyada d’un expedient
que inclogui els informes del consell comarcal i la diputació provincial
corresponents i els informes necessaris per a determinar les característiques
econòmiques i financeres del servei i les característiques tècniques per a
prestar-lo adequadament.
L’article 66 de la Llei municipal i
de règim local de Catalunya regula la possibilitat de prescindir de la fase
d’instrucció de l’expedient de dispensa de prestació de serveis mínims en cas
d’insuficiència de capacitat financera, per l’especial estructura del territori
i dels assentaments de la població o per altres causes tècniques, no poden
establir o prestar adequadament o eficientment els serveis mínims de llur
competència, o bé d’aquells municipis en què les partides pressupostàries per a
retribuir les funcions públiques necessàries constitueixen més del cinquanta
per cent de llur capacitat financera i, en darrer terme, aquells municipis de població
disseminada o configurats per diversos nuclis de població, sempre que d’ells no
agrupi més de cinquanta habitants.
L’expedient de dispensa fineix amb la
resolució del Govern de la Generalitat, amb un termini màxim de tres mesos des
de la tramesa de l’expedient, que haurà de contenir necessàriament
l’administració que assumirà el servei dispensat i les aportacions econòmiques
municipals per a cobrir la totalitat del cost del servei quan la dispensa és
deguda a causes tècniques, o per a cobrir-ne parcialment el cost, quan és per
raons de naturalesa econòmica.
B) COMPETÈNCIES VOLUNTÀRIES
Més enllà de l’obligatorietat en la
prestació de les competències concretes assenyalades a l’apartat anterior,
l’article 25.1 de la Llei de bases de règim local atribueix als municipis una
competència genèrica i una iniciativa pròpia per tal de promoure tota classe
d’activitat i prestar tots aquells serveis públics que contribueixin a satisfer
les necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal.
El camp competencial en el què
s’hauran de moure els municipis en la seva iniciativa privada és aquell que
s’estableix a al mateix article 25 i a la llei municipal i de règim local de
Catalunya, article 63.
La capacitat general d’iniciativa és
comuna a les administracions territorials d’acord amb el principi d’autonomia
que els hi confereix la mateixa Constitució Espanyola als articles 137 i 140 i,
per tant la legislació de règim local reconeix la capacitat municipal per crear
serveis o desenvolupar activats, més enllà de les competències obligatòries
atribuïdes als ajuntaments i, activitats complementàries de les pròpies
d’altres Administracions Públiques. És l’article 28 de la llei de bases de
règim local on s’especifiquen les competències particulars complementàries,
relatives a l’educació, la cultura, la promoció de la dona, l’habitatge, la
sanitat i la protecció del medi ambient.
Un municipi no pot ser titular d’unes
competències limitatives i tancades, perquè la realitat social de cadascun dels
pobles de Catalunya exigeix una acció determinada, diferenciada uns dels
altres, d’acord amb els recursos de què disposin i en relació amb totes les
especificitats i concrecions necessàries en la gestió dels ens locals.
La Llei atribueix als ajuntaments la
llibertat de crear serveis públics que assegurin la gestió òptima del municipi,
assumint, d’acord amb la capacitat de complementar els serveis obligatoris, tot
tipus d’iniciativa lògica i eficient per la satisfacció de tots els interessos
municipals, ocupant un paper inventiu i creador en l’execució i gestió del
territori.
El problema sorgeix en el moment que
no hi ha una corresponsabilització entre la capacitat competencial dels
ajuntaments i els recursos econòmics dels que disposen. Només amb un sistema
òptim de finançament local els ens locals podran desenvolupar plenament la
capacitat funcional determinada per la legislació aplicable.
Les competències voluntàries, seran
voluntàries en cas que els ajuntaments puguin optar entre exercir o no les
facultats que hi tenen conferides, però quan la manca de recursos econòmics,
materials i tècnics faci difícil o impossible portar a terme les iniciatives en
l’àmbit genèric de les competències de l’ens, ja no estaríem davant de l’opció
voluntària d’exercici de competències, sinó en la vessant obligacions pel que
fa a les facultats i potestats municipals.
C) L’EXERCICI PER DELEGACIÓ
L’article 7 de la Llei de Bases de
Règim local distingeix entre les competències pròpies i les atribuïdes per
delegació.
Les competències pròpies s’exerceixen
en règim d’autonomia sota la pròpia responsabilitat de l’ens que les
desenvolupa, i segons l’apartat segon de l’article 7, l’exercici d’aquestes es
farà atenent a la deguda coordinació en la seva programació i execució amb la
resta d’Administracions Públiques.
Per la seva banda, les competències
per delegació s’exerciran en els termes establerts per la Llei referents a la
delegació, que pot preveure tècniques de direcció i control d’oportunitat que,
en tot cas, hauran de respectar la potestat d’autoorganització dels serveis de
l’entitat local.
Per al desenvolupament de les
polítiques socials i econòmiques pròpies dels ajuntaments, l’exercici de les
competències pròpies, configurades per llei, tant reguladores del règim local
com sectorials, és l’instrument bàsic per l’assoliment dels objectius i
programes dels municipis, sens perjudici de les competències delegades que els
hi corresponen, en funció de les relacions interadministratives convenients.
Les competències delegades són
aquelles que pertanyent la titularitat a una Administració Pública determinada,
l’exercici és portat a terme per una altra Administració atenent a un principi
de conveniència o oportunitat ponderada entre ambdues ens.
En el cas concret dels municipis, els
ajuntaments podran rebre per delegació competències que els hi confereixi el
Govern de la Generalitat en virtut d’un conveni o imposades per llei. Aquesta
actuació en nom d’una altre administració i referint-se a àmbits d’actuació del
seu interès justifica la possibilitat, que estableix l’article 7 de la Llei de
Bases de Règim Local, de definir un sistema de control per part de
l’administració pública titular sobre l’ajuntament que exerceix les
competències delegades, d’acord amb uns mecanismes garants de l’exercici
correcte, coherent i suficient dels interessos públics que són coberts.
Tanmateix, l’article 27.2 de la LRBRL
regula la possibilitat que l’Administració delegant pugui, per dirigir i
controlar l’exercici dels serveis delegats, emanar instruccions tècniques de
caràcter general i recaptar, en qualsevol moment, informació sobre la gestió
municipal, així com enviar comissionats i formular els requeriment pertinents
per la subsanació de les deficiències que es puguin observar.
A aquest control per part de
l’Administració Pública titular se li afegeix un límit referit a l’àmbit
d’organització interna dels serveis municipals posats a disposició de
l’exercici de les competències delegades.
L’article 27 de la Llei reguladora de
les Bases de Règim Local assenyala que l’Administració de l’Estat, de les
Comunitats Autònomes i altres entitats locals podran delegar en els municipis
l’exercici de competències en matèries que afecten als seus interessos propis,
sempre que millorin l’eficàcia de la gestió pública i s’aconsegueixi una major
participació ciutadana. Per tant, la delegació haurà d’ésser justificada
d’acord amb l’eficiència en el canvi i la necessitat de delegar l’administració
i gestió de la competència.
La disposició o acord de delegació,
amb l’objecte de definir exactament les facultats i potestats que adquireix
l’administració delegada, haurà de determinar l’abast, contingut, condicions i
durada d’aquesta, així com el control que es reservi l’Administració delegant i
els mitjans personals, materials i econòmics que es transfereixin.
L’Ajuntament haurà de complir tots
els requeriments que l’Administració delegant els hi formuli, d’acord amb allò
esmentat als apartats anteriors i, pels casos que aquestes obligacions no es
portin a terme, la Llei de Bases de Règim local estableix com a una
prerrogativa per l’Administració delegant la possibilitat que en cas
d’incompliment de les directrius, denegació de les informacions sol·licitades o
no observar els requeriments formulats, podrà revocar la delegació o executar
per si mateixa la competència delegada en substitució del Municipi. Aquests
actes podran ser recorreguts davant dels òrgans competents de l’Administració
delegant.
És la Llei municipal i de règim local
de Catalunya, als articles 122 a 128, qui regula el procediment de delegació de
la Generalitat de Catalunya en els municipis, destacant les premisses
determinades a la Llei de Bases i, de la mateixa manera que fa aquesta a
l’article 27, incloent als acords de delegació o assignació la dotació
econòmica corresponent i, si s’escau, els mitjans materials i personals que
assegurin la prestació efectiva dels serveis, sense els quals seria
d’impossible acceptació la delegació de la competència a l’Ajuntament.
Atès que es tracta d’un acord,
ambdues administracions podran negociar la inclusió d’altres condicions
necessàries per l’exercici de la competència, com podrien ser les causes de
revisió i de resolució de l’acord.
D) LES COMPETÈNCIES MANCOMUNADES
Les competències que la llei atorga a les diputacions es troben regulades a
l’article 36 LBRL, les diputacions exerceixen dos tipus de competències, per
una banda aquelles competències que els hi han estat atribuïdes com a pròpies
i per altre banda aquelles competències de supramunicipalitat.
La província com entitat local, té
com a finalitat pròpia i específica garantir els principis de solidaritat i
equilibri intermunicipal i assegurar la prestació integral i adequada en la
totalitat del territori provincial dels serveis de competència provincial.
Aquest precepte expressa de forma clara que l’objectiu i finalitat de les
diputacions es la de col·laborar en l’establiment efectiu i en la prestació de
les obres i serveis municipals en la totalitat del seu territori.
La LBRL no fa una determinació de
quines són les competències de les Diputacions, sinó que s’entén que el llistat
de matèries és el mateix que estableix l’article 25 de la LBRL com a pròpies.
Així les competències de les diputacions són en relació als municipis, de
cooperació, coordinació o prestació de serveis als municipis.
L’article 36 de la LBRL enumera una
sèrie de funcions que li són encomanades a les Diputacions, com la coordinació
dels serveis municipals, l’assistència i la cooperació jurídica, econòmica i
tècnica als Municipis i al prestació d’aquells serveis públics de caràcter
supramunicipal i supracomarcal. L’article 36.2 de la llei determina de forma
més concreta la competència pròpia provincial basada en l’elaboració d’un Pla
Provincial de cooperació a les obres i serveis de competència municipal amb la
participació dels municipis de la província.
Així a la LBRL s’observa de forma
clara l’existència de la concurrència entre les competències atorgades a les
províncies i als municipis.
Quan la llei parla de cooperació es
refereix a la col·laboració entre la mateixa diputació i aquells municipis que
ho necessitin o sol·licitin , la Llei Municipal de Règim Local articula quins
seran els instruments per tal d’exercir les funcions d’assistència i cooperació
jurídica, l’article 89 enumera, la orientació i assessorament jurídic, econòmic
i tècnic, l’assistència administrativa, les ajudes tècniques en la redacció
d’estudis i projectes i per últim determina de forma oberta qualsevol altre
fórmula anàloga que determini la mateixa diputació provincial.
Aquesta cooperació por consistir en
una assistència que la diputació faci al municipi de forma externa, així es
tractaria d’una prestació d’un serveis d’assessorament extern on la gestió es només de l’ajuntament. Per
altre banda l’ajuntament i la diputació també poden cooperar amb la creació
d’un ens que porti la gestió del servei, i per últim caldria fer referència al
cas de en que la diputació assumeix la
gestió de les activitats municipals.
Les competències atorgades per la llei
a les Diputacions, als consells Comarcals a la Generalitat d’assistència als
municipis són competències concurrents. El Títol 17 de la Llei Municipal de
règim local està dedicat a l’assistència
de la Generalitat als ens locals i de la cooperació amb aquests, l’article 168
regula també els mecanismes pels quals es durà a terme i enuncia quines seran
les funcions, l’assistència i la
cooperació econòmica, jurídica i tècnica, la seva ajuda davant entitats
financeres i empreses per poder dur a terme actes i acords, també es contempla
que li correspon al govern de la Generalitat establir uns criteris de
coordinació en l’exercici de les funcions d’assistència i de cooperació, però tal i com estableix la
llei , en cap cas aquests criteris de coordinació poden afectar a l’autonomia
dels ens locals.
Tal i com estableix la legislació, en
l’elaboració dels criteris de coordinació s’ha de garantir la participació dels
consells comarcals i de les diputacions provincials.
En relació amb el que hem vist a
apartats anteriors, la legislació de règim local determina l’obligatorietat de
prestar uns serveis mínims per part dels ajuntaments, atenent a un criteri
demogràfic establert d’acord amb la previsió legal de cobrir unes necessitats
per cada municipi i els seus habitants.
La Llei garanteix la prestació
efectiva i eficient de tots els serveis municipals que hi regula per tal
d’aconseguir un nivell de vida i una qualitat social que es correspongui amb la
densitat de població dels municipis i les seves característiques reals, però,
com ja s’ha fet esment, l’obligatorietat en la prestació provoca que en
ocasions els ajuntaments no puguin arribar a cobrir tots els àmbits que tenen
imposats i es faci necessària la col·laboració o la suplència en l’exercici de
les competències pròpies per altres Administracions d’abast supramunicipal, com
són els Consells Comarcals i les Diputacions Provincials, o fins i tot pel
Govern de la Generalitat mitjançant la sol·licitud de dispensa.
En el cas dels Consells Comarcals, aquests tenen
encomanats les funcions establertes a les lleis de règim local i a la Llei
d’organització comarcal.
L’article 25 de la LOCC assenyala que la comarca
exerceix les competències que li atribueixen les lleis sectorials aprovades pel
Parlament, que en qualsevol cas, han d’atorgar competències sobre ordenació del
territori i l’urbanisme, la sanitat, els serveis socials, la cultura, l’esport,
l’ensenyament, la salubritat pública i el medi, competències que els hi són
pròpies
La Comarca, d’acord amb els apartats segon i tercer
de l’article 25, podrà, dins de l’àmbit de les seves competències, realitzar
obres i prestar serveis en les formes i amb els requisits establerts per la
pròpia LOCC, i exercir les competències que li delegui o l’assigni
l’Administració de la Generalitat d’acord amb la legislació de règim local.
La Generalitat de Catalunya ha delegat diverses
competències als consells comarcals per proporcionar un àmbit de
desenvolupament de competències pròpies, amb la finalitat d’aconseguir una
descentralització en la gestió del territori i una major proximitat a la
realitat de cada poble, amb una corresponent agilitat en la tasca
administrativa i política atenent a aquesta relació d’apropament físic i
institucional.
Els mitjans de delegació entre l’Administració de la
Generalitat i els Consells Comarcals són els decrets que emet la Generalitat
detallant els serveis i competències que pretenen delegar i posteriorment els
Consells Comarcals interessats subscriuen els convenis que fan efectives les
delegacions en les matèries ja preestablertes pels decrets de voluntat de
delegació per part de la Generalitat. Tanmateix, els Consells Comarcals poden
adquirir competències arran de les subvencions condicionades que emet l’Administració
de la Generalitat. Aquestes subvencions es condicionen a l’exercici de la
competència que s’hi delega i no garanteix l’assoliment permanent d’execució de
la competència delegada, ja que les matèries en les quals versa la delegació
tenen un període de caducitat o una possibilitat de revocació per la
Generalitat.
La Llei municipal i de règim local de Catalunya a
l’article 82 defineix que correspon a la comarca realitzar activitats i prestar
serveis públics i d’interès supramunicipal, assegurar l’establiment i
l’adequada prestació dels serveis municipals en el territori de al comarca i
l’exercici de les competències municipals, en els termes establert per la LOCC.
És per tant que l’article 26 de la LOCC defineix en
relació amb les activitats i els serveis de competència municipal, un seguit
d’obligacions corresponents als consells comarcals per suplir, col·laborar i
treballar mancomunadament amb els ajuntaments.
La comarca haurà d’establir i prestar els serveis
mínims, en cas de dispensa o en els supòsits especials establerts per la
legislació de règim local, exercirà competències municipals per delegació o per
conveni i establirà i prestarà serveis municipals complementaris dels
municipals i realitzar obres d’infrastructura general o complementàries per a
l’establiment o la prestació dels serveis municipals.
A més d’aquesta funció supletòria i de reforç als
municipis de les respectives comarques, els Consells Comarcals compleixen una
funció de coordinació dels serveis municipals entre ells, sempre que aquesta
coordinació no impliqui la imposició de directrius que vulnerin l’autonomia
dels ajuntaments en la gestió de llurs competències.
L’exercici de les competències municipals per part
dels Consells Comarcals en aquelles matèries que el municipi no pugui arribar
per raó d’insuficiència de recursos econòmics o tècnics o qualsevol altre tipus
d’impossibilitat manifesta, no significa un traspàs en la titularitat de la
competència, sinó un exercici en règim mancomunat on intervenen ambdues parts.
La conversió de competències municipals en comarcals
només podrà produir-se d’acord amb els mecanismes que defineix l’article
26.1.d) i l’article 30 de la Llei d’organització comarcal. La conversió es pot
fer directament si una llei ho estableix expressament o atribueix la
competència alternativament al municipi o a la comarca, ho acordi la majoria
absoluta del ple del consell comarcal i no s’hi formuli l’oposició de la
majoria dels municipis afectats o un nombre de municipis afectats que
representi la meitat de la població afectada. L’únic límit a la conversió de
competències municipals en comarcals és que no es tractin de les competències
mínimes que han d’exercir els municipis en referència al seu número
d’habitants, ja que en aquest cas només es possible la figura de la competència
mancomunada o bé l’alliberament per la dispensa concedida pel Govern de la
Generalitat de Catalunya.
Atès a tot allò exposat en relació amb les potestats
i facultats conferides als ens locals d’àmbit supramunicipal de coordinació amb
els municipis, de recolzament en l’exercici de les competències que els hi són
pròpies i de col·laboració en la gestió interadministrativa, cal destacar, no
sols la coordinació entre les Diputacions Provincials i els Municipis i els
Consells Comarcals i els Municipis, sinó un abast genèric d’exercici mancomunat
de competències entre els ens locals, a diferents nivells.
La funció principals dels Consells comarcals i les
Diputacions Provincials no és una altra que proporcionar tots els mitjans i
recursos al seu abast per desenvolupar les iniciatives, projectes, serveis i
dotacions que els municipis dels seus respectius àmbits territorials
requereixin per tal de donar compliment a les obligacions que els hi vénen
determinades per imperatiu legal i, addicionalment, totes aquelles propostes i
serveis complementaris que facin pròsper el municipi en la gestió i assoliment
dels interessos de la gent que hi viu i del propi ajuntament que governa.
En definitiva, els ens locals de Catalunya, en tots
els àmbits territorials existents, exerciran les competències que els hi són
pròpies, i aquelles delegades per altres administracions, d’acord amb la
conveniència en la col·laboració i la unificació d’esforços entre elles per
complir les polítiques socials i econòmiques que es requereixen arreu del
territori, suplint principalment les mancances i les insuficiències dels
municipis més petits. El desenvolupament d’aquestes competències s’haurà de dur
a terme mitjançant l’exercici mancomunats per a la cooperació i coordinació dels
serveis en tots els nivells locals.
El President de l’Associació Catalana de Municipis i
Comarques, el Sr. Joan M. Roig, exposava davant de la ponència d’Organització
Territorial del Parlament de Catalunya que “s’hauria de definir un model
d’organització territorial en el que els municipis mantinguessin la seva
personalitat política, social i cultural, però a l’hora participessin i
formessin part d’una estructura tècnica i administrativa que els donés
capacitat de gestió, agilitat, modernitat i eficàcia”. Es tracta, doncs, d’una
proposta de revisió del model local i de l’estructura de les competències i de
les capacitats de prestar serveis.
Durant molt de temps s’ha mantingut el debat de la
modificació del mapa local. Justificant-se amb l’eficàcia i la prestació de
serveis, s’ha cregut que molts municipis s’havien de fusionar entre ells, a
agrupar-se, per constituir un nou municipi. Això, des de l’administració local,
s’ha vist com una ingerència i com una intervenció que pot acabar provocant una
pèrdua de personalitat de cada un dels municipis. Així és. No pot acceptar-se
una configuració territorial que no tingui una raó social i cultural d’existir,
per això les idiosincràsia dels municipis i llurs habitants han de respectar-se.
La mateixa raó que s’ha argumentat per a la fusió de municipis petits pot
emprar-se per agrupar els municipis més grans. Barcelona hauria de ser, segons
aquest criteri, un municipi que anés des
de Mataró fins El Prat de Llobregat.
Val la pena recordar el concepte inicial de municipi,
fixat a mitjans del segle XVIII, i encara vigent. Un municipi és una agrupació
de persones amb vincles convivencials. Posteriorment s’ha donat al municipi una
definició d’ens prestador de serveis. Avui però, hem és molt clar que el
municipi és una comunitat de persones amb vincles de convivència (sentit de
comunitat social) i que necessiten i volen rebre de l’Ajuntament, entès com a
òrgan d’administració del bé comú, uns òptims serveis (gestió d’interessos).
La proposta de reforma municipal hagués tingut molt
millor rebuda si s’hagués plantejat de d’una òptica integradora. Els municipis
poden i han de mantenir els seus nivells de decisió política i funcional
(sentit de comunitat social), tanmateix han d’externalitzar, que no
necessàriament privatitzar, els seus serveis jurídics i tècnics(gestió
d’interessos).
L’adopció d’aquesta fórmula suposa una modificació
substancial de les estructures orgàniques de l'administració local. Les
funcions de Secretaria pel que fa a la fe pública municipal, expedició de
certificacions, etc., han d’ésser desenvolupades per una persona suficientment
qualificada però que compagini amb les tasques administratives pròpies del
municipi. L’assessorament jurídic es pot
contractar a uns advocats externs que, en tot cas, han de gaudir d’una
qualificació especialitzada, si convé, com ara els Censors de comptes.
L’obligatorietat d’aquesta d’adoptar aquesta formula ha d’ésser fixada a la
llei, i en tot cas, el municipi que demostri una suficiència financera pot no
aplicar l’externalització de tasques. Tot i que caldrà recordar aquesta
suficiència al municipi en determinats moments quan plantegi algunes
possibilitats d’ajudes.
En aquesta externalització té una capdal importància
la tasca que ha de desenvolupar el Consell Comarcal. Així ho tractarem en els
apartats següents.
ELS REPTES ESTRUCTURALS
Dels diversos reptes de futur que es plantegen als
municipis petits se’n poden destacar un que anomenem estructurals ja que
afecten directament a l’estructura mateixa de la institució.
De ben segur que se’n podrien destacar molt altres
dels que s’apuntaran aquí, però és evident que sense un finançament dels
municipis que es correspongui amb les necessitats d’aquest i n’asseguri la
suficiència financera poc més enllà es podrà anar de fins on s’ha arribat.
Igualment, cal que es redefineixi el paper clau que li correspon a la comarca
envers els municipis petits. I finalment, com a repte estructural, plantejarem
la indefensió a que es troben sotmesos els alcaldes i regidors de municipis
petits per les agressions al medi ambient provocades sense el seu consentiment
i sense la seva responsabilitat.
L’Associació Catalana de Municipis i Comarques va
aprovar ara fa un any una interessantíssima ponència sobre el finançament
local. La Proposta Catalana de Finançament local era un cos doctrinal complet i
que preveia les diverses circumstàncies i situacions en que es troben els
municipis. Malauradament els trets s’han dirigit, una vegada més, a pactar els
partits polítics de dependència espanyola (PP i PSOE amb la branca catalana PSC
inclosa) que ha afavorit exclusivament els municipis més grans i, seguint el
criteri centralista decimonònic, les capitals de província.
Aquí no es repetirà la ponència ja aprovada. En tot
cas, atès que els partits estatals només s’han ocupat dels municipis més grans,
es farà un proposta d’equilibri, en petita mesura, sobre el Fons de Cooperació
Local.
En el projecte de llei de reforma de la llei
d’hisendes locals, en tràmit al Senat en aquests moments, es preveu que els
municipis de més de 75.000 habitants, les capitals de província i els municipis
turístics de més de 20.000 habitants de dret, participaran, en major o menor
mesura, d’una cistella d’impostos que els representarà un important augment
dels seus ingressos. Això és fruït de l’acord entre la FEMP i el govern
central.
En el moment que es va conèixer la primera proposta
del govern espanyol, de la que només en sortien mitjanament ben parats els
municipis de més de 100.000 habitants, es van proposar una colla de mesures.
L’ACM i la FMC van convocar, per primera vegada a la història, un Consell
Nacional conjunt. L’alcalde de Reus, president de la Comissió d’Hisendes de la
FMC i de la FEMP, va assegurar la seva total oposició a la proposta del PP.
Resulta, però que pocs dies després es fotografiava amb el Ministre d’Economia
i els membres de la comissió que ell presideix per anunciar l’acord de
finançament. A Catalunya, curiosament, la millora només afecta a Reus, municipi
del propi negociant, a Mataró, municipi del president de la FMC, a Cornellà de
Llobregat, municipi del màxim responsable polític del PSC-PSOE i, de retruc,
Sant Boi de Llobregat, amb govern tots ells socialistes.
La resposta dels municipis catalans ha de ser clara i
precisa. Els municipis de més de 75.000 habitants i les capitals de província
han de quedar exclosos del Fons de Cooperació Català. Així cal demanar al
Parlament de Catalunya, que en fixa els criteris de repartiment a les lleis de
pressupostos, que prengui en consideració únicament els municipis que han
quedat mal finançats.
Al mateix temps, cal demanar al Govern de la
Generalitat que, una vegada més, faci un esforç en pro de l’equilibri
territorial i en pro dels municipis de Catalunya i que incrementi la dotació
del Fons de Cooperació. Durant aquest anys de democràcia l’única administració
pública que ha fet un esforç pels municipis petits ha estat la Generalitat que
no ha aplicat criteris poblacionals sinó de territorialitat i d’equilibri.
LA VERTEBRACIÓ COMARCAL
Des de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques
s’ha defensat sempre el model territorial recollit a l’Estatut d’Autonomia. El
model comarcal. Tal com s’ha vist fins aquí, hi ha hagut des de la nostra
Associació un interès clar d’articular el país mitjançant les comarques i el
seu òrgan polític el Consell Comarcal.
Això no ha de ser gens sorprenent. Una entitat que té
com a principi inspirador el municipalisme radical. El servei clar al municipi
i a les seves persones, articulat amb la màxima “cada municipi un vot”, ha
estat l’eix inspirador de les actuacions de l’ACM.
Així, la comarca entesa com a una agrupació de
municipi, tal com la defineix la Llei 6/1987, d’Organització Comarcal de
Catalunya, és un reflex de la voluntat de donar servei a l’organització
territorial més propera al ciutadà, això és l’ajuntament. Evidentment que
aquesta organització territorial respon a una concepció d’entendre i
d’articular Catalunya o sigui a una visió política del país. Aquesta visió no
és altre que la conciliació del model urbà amb el model rural mitjançant les
inversions en infrastructures que permetin una mobilitat interurbana però al
mateix temps uns serveis equivalents a tots els punts del territori per
evitar-ne entre d’altres problemes, l’ofec econòmic i social i el despoblament.
Per això el legislador preveu un sistema de
representativitat a la comarca on, sobretot, es tingui en compte el fet
municipal per damunt del fet partidista. En aquest sentit es va pronunciar de forma
clara i unívoca el II Congrés de Municipis de Catalunya. Entre d’altres
propostes, i per reforçar clarament el fet municipal, es demanava que els
alcaldes fossin membres nats del Consell Comarcal i, en tot cas, corregir per
la via de partits la representativitat política de la comarca. Aquesta proposta
permetria donar la dimensió que cal a instruments de planejament comarcal com
ara el Plans Territorials, també permetria polítiques de consens necessari pels
reptes socials com ara la immigració o bé la fractura digital. Igualment
permetria que les polítiques adoptades pel Consell fossin assumides com a
pròpies pels municipis aconseguint una millor eficàcia.
El Consell Comarcal ha de prestar als municipis totes
aquells serveis que facilitin una nova concepció municipal. En els apartats
anteriors s’ha assenyalat que cal oblidar el fet competencial i dirigir-lo a un
fet de serveis.
Sense voluntat de fer un bloc tancat, és bo que
s’assenyalin algunes prestacions que el Consell hauria de donar als municipis.
D’entrada caldria un to imperatiu a la legislació
comarcal amb doble direcció. Els municipis, dins de les seves possibilitats
econòmiques, han de satisfer al Consell part dels serveis que d’aquest rebrien.
Els municipis de menys de 1000 habitants no han de comptar necessàriament amb
secretaria permanent i titular sinó que els funcions d’assessorament jurídic i
de fe pública han de ser assumides pels serveis tècnics comarcals.
A nivell tècnic la Comarca, en els municipis de menys
de 1.000 habitants, hauria d’oferir les següents tasques:
a) assessorament jurídic
b) fe pública
c)
redacció
d’informes jurídics en la tramitació d’expedients.
d) tasques comptables i d’intervenció
e) gestió de nòmines
f)
tramitació fins
a l’adjudicació d’expedients de contractació sobre sol·licituds i necessitats
locals
g) informes de legalitat urbanística
h)
redacció de
projectes d’obres municipal i direcció de l’execució d’aquestes
i)
licitació de
contractes d’obres
j)
Recollida i
gestió de residus
k)
Coordinació i
gestió de serveis culturals tals com bibliobús i aules de formació musical i
artística
En els municipis de més de 1.000 habitants i fins a
3.000 s’assumirien per part del Consell les tasques assenyalades en les lletres
d, e, f, h, i , j, k. En els municipis de fins a 5.000 habitants el Consell assumiria
les lletres h, i, j, k.
En els municipis de més de 5.000 com a mínim les
lletres j, k.
Aquests serveis es complementen amb l’execució de
polítiques supralocals com ara els residus mediambientals, les polítiques de
mobilitat comarcal, les polítiques comunes d’immigració, gestió de transport
escolar i menjadors així com polítiques de foment de l’ocupació i de
desenvolupament de polígons industrials i polítiques comunes de desenvolupament
econòmic inclosa la promoció turística.
Les comarques de Catalunya, com a norma general, són
microcosmos autosuficients en quant a llocs de treball i en consum. Per això
serà útil una política comú i concertada d’habitatge i d’ocupació del
territori.
LA RESPONSABILITAT PENAL
En una
ponència del Petit Municipi aquest apartat pot semblar fora de lloc o, fins i
tot, desafortunat. No és ni una cosa ni una altra. Els Alcaldes i Regidors de
municipis petits, sobretot, es troben perseguit pel Fiscal de Medi Ambient. Són
moltes les denúncies i querelles criminals contra membres de consistoris
municipals amb l’argument que la seva actuació forma part de la responsabilitat
de les agressions al medi.
És evident que si es produeix una
agressió mediambiental aquesta ha de tenir lloc on encara la naturalesa és a
l’abast de les persones. Per això no és d’estranyar que sigui en el medi rural
on se situïn actuacions d’aquestes característiques. Igualment també és en els
municipis de caràcter rural, i sovint petits, on se situen explotacions
agrícoles o industrials que poden provocar alguna agressió mediambiental.
La Fiscalia del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, de la qual n’és fiscal en cap el Sr. Mena, en la memòria
de les seves activitats de l’any 2000, i reiterat en la memòria de 2001, i en
l’apartat relatiu als delictes contra el medi ambient, del qual n’és Fiscal
responsable el Sr. Pérez de Gregorio, es llancen improperis i afrontes contra
els responsables locals de les següents característiques:
-
“S’ha acabat la
sensació d’impunitat amb la que s’agredia al medi ambient, impunitat a la que
no era aliena l’actitud de vergonyosa tolerància, complicitat i lenitat a
l’hora de sancionar administrativament de les Administracions Públiques amb
competències mediambientals a Catalunya”.
-
“...a l’hora de
denunciar i sancionar els delictes mediambientals és molt negativa i d’especial
significació la reiterada i ja comentada actuació de les Administracions
públiques catalanes (autonòmica i local), dels quals tenen perfecte coneixement
en raó des les seves funcions i competències legals....”
-
“S’ha de tenir en
compte el nombre insignificant de denuncies formulades pel l’Administració
Local (Ajuntaments), quan són moltíssimes les activitats industrials
contaminants que funcionen en situació d’absoluta il·legalitat administrativa
en nombroses poblacions catalanes, funcionament i activitat plenament
conegudes, consentides i tolerades pels responsables dels esmentats
ajuntaments.
-
“...són molts els
Ajuntaments que aboquen o consenten l’abocament de les aigües residuals de la
seva població (molt sovint que contenen residus industrials) sense depuració ni
cap mena de tractament a les lleres públiques.”
-
“... a tot això
cal unir-hi l’actitud d’obstaculització real o encoberta a les investigacions
policials i judicials per part de les autoritats locals...”
-
“ se silencien
moltíssimes infraccions de la normativa mediambiental presumptament
constitutives de delicte, comeses o que es duen a terme dins del terme
municipal i de la majoria de les quals se’n té un perfecte coneixement per part
dels responsables municipals “.
Els municipis petits, també als municipis grans, es
troben davant de diversos reptes per encarrilar bé el futur, que els englobem
amb el nom de reptes socials. Són actuacions dirigides al manteniment de la
cohesió social i al progrés i desenvolupament
de les persones en la seva plenitud.
En aquest apartat hi ha molts reptes que caldria
considerar, però se’n destaquen tres per damunt dels altres ja que poden
representar, de no assumir-los plenament, un espai de trencament de les
relacions personals i socials entre els diversos punts del país. Aquest reptes
són reptes que vèncer-los ajuda a
mantenir el pregonat i necessari equilibri territorial.
En concret s’assenyala com a principals reptes la
seguretat pública, el fet de la immigració i l’anomenada fractura digital.
Destacar aquest reptes per damunt d’altres que d’entrada se suposarien
existents pressuposa assumir que el país ha avançat molt. S’ha progressat en
comunicacions, en infrastructures i en serveis a la població. Cal continuar
progressant, però és evident que cada poble, vila o ciutat de Catalunya, en els
darrers anys, gràcies a l’acció de la democràcia i a la visió global de país ha
fet un progrés significatiu.
LA SEGURETAT PÚBLICA
Catalunya ha optat per un model policial propi, amb
una estructura nova i innovadora. La substitució d’antics cossos policials pel
Mossos d’Esquadra ha estat una reivindicació llargament reclamada pels ciutadans
del País.
En aquests moment que el desplegament és una realitat
cal estar especialment atents a no donar la sensació de desprotecció per part
dels ciutadans.
Cal que hi hagi un coneixement mutu entre els
alcaldes i els responsables territorials dels Mossos d’Esquadra per articular
polítiques de seguretat públiques en municipis petits. Aquesta coordinació
passa per la creació d’un cos especialitzat, coneixedor del territori. Cal que
la policia visiti els masos i els municipis amb una regularitat i, convé que
sigui present en els municipis per poder-los localitzar en cas de necessitat.
Els municipis de menys de 10.000 habitants no poden
tenir Policia Municipal. Aquests municipis tenen com a molt cossos destinats a
la vigilància d’espais públics i, en alguns casos, a la ordenació del trànsit.
Així és essencial la presència de les patrulles mòbils de la policia autonòmica
i que aquesta conegui, en la mesura del possible, la idiosincràsia local i
sobretot reconegui l’autoritat que correspon a l’alcalde. Cal també que
l’ajuntament i l’alcalde rebin constantment comunicacions i explicacions de les
tasques policials desenvolupades en el seu municipi.
LA IMMIGRACIÓ
De tots els reptes que es plantegen en l’esdevenidor
municipal, la immigració és sense cap mena de dubte el més complicat i el més
complexa.
La regulació de la immigració i el seu control
corresponen en exclusiva al govern central. Les altres administracions només
tenen competències en que el se n’anomenaria els efectes de la immigració. La
falta d’habitatge, l’escolarització, l’accés a ajudes socials i fins i tot les
borses de treball, acaben d’alguna manera o altre rebotint a l’administració
local, la més indefensa.
Els ajuntaments per damunt de tot han de mantenir la
pau i la cohesió socials i per això, sense mitjans ni tècnics ni econòmics
expressos per part de l’Estat, han de fer front a les onades migratòries i la
conflictivitat que en major o menor mesura això pugui comportar.
La integració de la immigració és més fàcil en
municipis on la pressió dels autòctons és més immediata i més personal. És en
el municipis petit on es poden aconseguir més graus d’entesa entre comunitats
culturals diverses. Per contra, el municipis petits són els més faltats de
suport a polítiques socials i d’habitatge i, per tant, més deixats a la bona de
déu.
Les polítiques de descontrol de la immigració, o
millor dit, la manca de polítiques de control i d’administració dels fet
migratori, que corresponen d’exercir en exclusiva al Govern de Madrid, estan
posant la institució municipal i la convivència social en un mal tràngol. Els
municipis se’n sortiran però per la tenacitat dels membres dels seus
consistoris més que no pas per les ajudes rebudes de qui li correspondria
atorgar-les.
La decisió de contingents d’immigrants es pren sense
tenir en compte les capacitats reals dels municipis ni les ubicacions dels
centres de producció on hi ha els llocs de treball. Per contra, quan el procés
es fa sobre necessitats econòmiques de les empreses, tot són traves i processos
dilatats. La ineficàcia policial per combatre les màfies i la delinqüència, que
tant de mal fa als mateixos immigrants, és notòria i coneguda.
Així, la inhibició de les responsabilitats que li
corresponen d’exercir a l’administració central en matèria d’immigració és
suplerta per les iniciatives i actuacions dels municipis. Cal una política
activa per donar cobertura legal, social i política a la immigració, i
regular-ne els fluxos amb eficàcia per evitar una fractura social o, encara
pitjor, una geterització de part de les comunitats locals.
LA FRACTURA DIGITAL
En aquest sentit hem de celebrar
l’acord signat per l’ACM fa pocs dies per impulsar i promoure l’accessibilitat
als webs locals per les persones amb limitacions físiques i sensorial. Aquesta
serà una línia de treball important en els propers anys, les administracions
públiques hauran de promoure l’accés universal a les noves tecnologies i evitar
una possible analfebetització digital.
Un altre perill pot ser la falta
d’accés als municipis menys poblats. Si només es deixa l’accés a la xarxa a
mans de la iniciativa privada, sense obligacions de cobertura al 100%, pot
haver-hi amplis sectors del país que no tinguin la possibilitat d’un desenvolupament social i econòmic equilibrat
i equivalent. Cal impulsar i investigar en aquelles línies que permetin l’accés
a tot arreu d’Internet. Evitar aquesta fractura digital territorial té una gran
importància perquè del contrari, tants i tants esforços per mantenir un
equilibri territorial, aquest podria perillar de forma substancial.
Cal tenir en compte que les noves
tecnologies permeten un model econòmic i social diferent del que coneixem fins
ara. Moltes activitats i moltes feines no dependran d’un centre de treball com
els actuals i, per això, en els municipis menys poblats, on la qualitat de vida
és superior, pot donar-se la circumstància que
s’hi estableixin noves empreses creadores de riquesa. Per això cal una
especial cura a no deixar sense aquestes eines a ningú ni a cap municipi.
a) assessorament jurídic
b) fe pública
c)
redacció
d’informes jurídics en la tramitació d’expedients.
d) tasques comptables i d’intervenció
e) gestió de nòmines
f)
tramitació fins
a l’adjudicació d’expedients de contractació sobre sol·licituds i necessitats
locals
g) informes de legalitat urbanística
h)
redacció de
projectes d’obres municipal i direcció de l’execució d’aquestes
i)
licitació de
contractes d’obres
j)
Recollida i gestió
de residus
k)
Coordinació i
gestió de serveis culturals tals com bibliobús i aules de formació musical i
artística
Salt, 14 de desembre de 2002