La Vall del Llobregós - Noves comarques i vegueries.

Cooperació municipal i descentralització de serveis de la Generalitat

Vegueries com a símptoma?

Daniel Fernández, coordinador de diputats i senadors del PSC
Diari AVUI del dia 25 de juliol del 2005.

En el context de la reforma del nostre autogovern, la revisió de l'actual model d'organització territorial ha d'orientar-se a retornar la veu i la capacitat de decisió als territoris, a simplificar el complex entramat institucional i a millorar, en definitiva, la qualitat dels serveis públics que reben els ciutadans. Paradoxalment, la recuperació arqueològica del nom vegueria s'ha instal•lat en els textos dels debats estatutaris com a la millor solució per identificar l'estructura administrativa que ha de complir amb aquests objectius.

La paradoxa rau en el fet que vegueria ve de veguer. I el veguer va ser durant el segle XIII un funcionari reial per a assumptes judicials i de representació, als quals va incorporar noves funcions policials i processals. Però durant els segles XVI i XVII les seves facultats van començar a disminuir, a conseqüència de la pressió dels poders municipals, i a la majoria de les poblacions rellevants era el batlle el que exercia la jurisdicció, enfront d'un veguer que n'estava desproveït. Així mateix, convé recordar que les vegueries -expressió territorial del poder reial- convivien amb una estructura territorial pròpia de la Diputació del General o Generalitat (les veredes i col•lectes), que exercien les seves competències en el terreny fiscal. En suma, la vegueria era un instrument de control del poder reial sobre el territori, sovint contraposada i recelosa de les aspiracions municipals; aliena, en qualsevol cas, a la institució més participada de la nostra arquitectura institucional: la Generalitat.

Aquest ha estat el significat de la vegueria en la història del nostre país. Un significat prou eloqüent per interrogar-se sobre la idoneïtat del concepte vegueria com a futura denominació dels espais de cooperació municipal i de descentralització dels serveis de la Generalitat, quan la seva existència va estar al marge dels esmentats poders i, sovint, va enfrontar-s'hi.

Al llarg de la nostra història contemporània, el concepte majoritàriament utilitzat ha estat el de regió. Perquè del que es tractava, precisament, era de regionalitzar Catalunya per superar l'excessiu fraccionament de la divisió comarcal, a través de l'establiment d'un espai territorial funcional per a la prestació de serveis. De fet, fins a l'Informe Roca (2000) gairebé tots els projectes de reorganització territorial havien utilitzat el substantiu regions.

La desaparició del modern concepte regió en favor del medieval vegueria pot tenir, almenys, tres explicacions. La primera és que no hi hagi cap explicació. Ha estat una qüestió d'atzar. Seran vegueries per les mateixes raons que podrien anomenar-se regions (explicació plausible). La segona és una aposta volguda, en paraules de Rovira i Virgili, pel "nom catalanesc i tradicional de vegueria" (explicació que entroncaria amb la que va adoptar Martínez de la Rosa quan a l'Estatuto Real del 1834 va canviar els conceptes de nobles i pares pel de próceres, i el de diputados pel de procuradores, perquè, en la seva opinió, "el nombre de procurador del reino es más español, más castizo; nos recuerda que no hemos ido a mendigar estas instituciones a las naciones extranjeras").

La tercera explicació (l'única que suposaria un símptoma preocupant) consistiria en una insòlita coherència entre allò que ha estat la vegueria en el nostre passat i el futur que volem per als nostres territoris.

Com que aquesta és l'única hipòtesi que cal desterrar, la millor manera de fer-ho és aprofitar la reforma del nostre autogovern per enfortir l'autonomia dels governs locals. Una autonomia i un reconeixement que requereixen l'establiment d'unes competències pròpies per als governs locals, la garantia de la suficiència financera per a fer front a aquestes competències, i la incorporació del principi de subsidiarietat en les relacions entre els ajuntaments, el govern de la Generalitat i el govern de l'Estat.

A aquestes altures, haver de defensar des d'un catalanisme municipalista i no centralista -un catalanisme federalista- que no existeix una relació de dependència o jerarquia entre el poder municipal, l'autogovern i l'Estat (tots tres són poders democràtics, que han de tenir una relació basada en el respecte dels seus àmbits competencials respectius i en la lleialtat i col•laboració institucionals) resulta un xic decebedor. Tanmateix, estem davant d'una bona ocasió per conèixer el grau de convicció municipalista pràctica -i no retòrica- del conjunt de les forces polítiques catalanes. En aquest sentit, si entre tots assolim un nou Estatut compromès amb el futur dels nostres pobles, viles i ciutats, el nom de vegueria no serà símptoma de res especialment preocupant, sinó un element més -i no el més significatiu- d'un cert romanticisme que impregna una part de la vida política catalana.