La Vall del Llobregós - Noves comarques i vegueries.

Escac a les diputacions

Les vegueries substitueixen els ens provincials i obren la porta a una nova ordenació territorial llei orgànica. La Generalitat tindrà plenes competències però una alteració dels límits provincials l'haurien d'aprovar les Corts comarques. Quedaran amb un rang polític per sota del nou ens territorial

La divisió territorial catalana ha estat una de les grans batalles de l'Estatut, encara que no ho sembli. Una pugna que va quedar soterrada perquè no era un ham saborós per a la política espanyola, però que va treure a la llum les fractures internes de la política catalana. Les mateixes que han impedit l'elaboració d'una llei electoral catalana o la reforma de l'ordenació territorial. O, dit d'una altra manera, la diferent concepció de país que provoca el fet que el PSC concentri el seu pes a l'àrea metropolitana i les grans ciutats, i CiU a l'extensa Catalunya interior.

Tot i aquests problemes, el nou Estatut esbossa un nou ordenament territorial del país, amb la inclusió del concepte de les vegueries o regions. I la previsió que els denominats consells de vegueria, que seran el seu òrgan de govern, substitueixin les actuals diputacions. Una reivindicació històrica del catalanisme, que permetrà treure's de sobre aquesta llosa jacobina del segle XIX amb la fórmula no pas d'una ruptura, sinó d'un canvi negociat. La Generalitat tindrà mans lliures per tirar endavant aquest model, amb l'única precisió, segons consta a l'article 91 del projecte, que si la vegueria modifica els límits provincials això s'haurà d'aprovar en una llei orgànica a les Corts.

Arribar a aquest esbós de nou model territorial no va ser fàcil per als partits catalans. Dos problemes van aparèixer d'entrada: l'intent del tripartit de no considerar les comarques formalment com una institució de la Generalitat, i la negativa absoluta dels alcaldes del PSC a ser tutelats pel Parlament al seu entendre de manera excessiva.

El resultat final va ser mil·limètricament negociat, amb un text d'equilibris diversos. Hi va haver un primer consens sobre les comarques, que a l'article 2 són considerades part integrant del sistema institucional de la Generalitat al mateix nivell que municipis i vegueries. Però alhora l'article 83 assenyala que Catalunya estructura "la seva ordenació territorial bàsica" en municipis i vegueries, i deixa al marge les coma??•???rques, que en aquest cas s'entenen com a ens locals. Una definició que contrasta amb el fet que és dóna a les vegueries més paper polític i que seran el referent de la cooperació municipal, i també de l'organització dels serveis del govern.

En el resultat d'aquest redactat de l'Estatut s'hi aprecia un cert pes de les posicions del PSC i ICV, que en aquest cas van rebre un suport matisat d'ERC. Just al contrari va succeir respecte al paper dels ajuntaments, en què CiU i ERC van actuar més a l'uníson, fins al punt que això va provocar algunes escenes tenses amb els alcaldes socialistes, especialment per qui controlarà els fons econòmics destinats als municipis.

L'article 160 atorga a la Generalitat importants funcions perquè el Parlament legisli sobre el règim local, amb competències exclusives en una àmplia llista de matèries. I entre aquestes destaca la cooperació entre els ens locals i la Generalitat, i també determinar les potestats dels ajuntaments. Especialment polèmica va ser la decisió, prevista a l'article 219, que els ingressos dels governs locals en participacions en tributs o subvencions de l'Estat a partir d'ara seran percebuts a través de la Generalitat. I, per tant, dependran de la futura llei de finances locals de Catalunya.

Però tot i això, l'article 86 reconeix el municipi com "l'ens bàsic" de l'organització territorial de Catalunya i el mitjà essencial per a la participació de la Generalitat en els afers públics. I reserva un règim especial per a Barcelona.
Capítol a banda és el nou reconeixement diferenciat de la Vall d'Aran com a realitat occitana que forma una "entitat territorial singular" a Catalunya.

Lluis Bou
Diari AVUI - 5 de juny del 2006.