Invasió silenciosa sota l’aigua.

El de casa
El cranc autòcton del Llobregós (i en general dels rius ibèrics) es un crustaci de l’espècie Austropotamobius pallipes i subspècie lusitanicus.
El seu hàbitat son les aigües temperades i ben oxigenades, clares i ràpides, així com aigües mes quietes d’embassaments o aiguamolls. Es omnívor, amb la closca de tons color marró-verdós i viu en caus sota les pedres o en forats que excava al llit del riu. És força sensible a la contaminació química i orgànica de les aigües.
És comestible i culinàriament ben qualificat.

Un foraster
El cranc vermell americà, anomenat científicament Procambarus clarkii, és una espècie al•lòctona que en les darreres dècades l’està substituint en els nostres rius. És un dels principals animals invasors actuals de tota la península ibèrica.
Té molta més resistència a la mala qualitat de les aigües, així com a la seva escassetat. Posseeix una taxa de reproducció molt alta (1400 ous/any en dos cicles reproductius).
És més agressiu i molt voraç a l’hora d’alimentar-se. Així, mentre busca animals, ingereix gran quantitat d’herbàcies i detritus. A més, quan disminueix la proteïna animal disponible (a causa d’una alta densitat de població), pot modificar i destruir totalment l’hàbitat.
Així doncs, pot generar grans canvis en el sistema tròfic de les zones humides, perquè causa la desaparició de la vegetació submergida que suporta una rica comunitat de organismes aquàtics.
Visualment és de tonalitats vermelles. De qualitat gastronòmica inferior

L’invasió
L’arribada d’espècies animals i vegetals foranes en hàbitats que no els hi són propis, causa alteracions en els ecosistemes on s’introdueixen:
- Són una competència que desplaça les espècies inicialment existents a l’hora d’alimentar-se.
- L’espècie introduïda es pot beneficiar del fet de no tenir depredadors naturals, ja que no han viatjat amb ella.
- Així mateix, habitualment cal afegir-hi la proliferació de noves patologies que són originades per l’espècie introduïda.
Aquestes invasions no són noves, sinó que històricament han acompanyat sempre a la humanitat en els seus desplaçaments. Degut a la introducció d’espècies foranes, es considera que una quarta part de les espècies de casa nostra són invasores.
El cranc vermell americà és sols una de les diverses espècies d’aquests crustacis introduïdes als nostres rius.

L’expansió
L’expansió artificial del cranc vermell es fonamenta en tres raons bàsiques:
- La importació amb finalitat recreativa en aquaris domèstics i posterior alliberament en els sistemes aquàtics del país on s’han introduït.
- Utilització com a base alimentària d’espècies d’aqüicultura.
- Creació de poblacions reproductores amb finalitat d’explotació comercial.
L’any 1973 es va introduir a la península el cranc americà provenint de Louisiana (EUA), i d’ençà ha anat colonitzant tots els rius (ajudat per pescadors poc previsors i per repoblacions i pesca furtives).
Ja fa anys que és present en bona part de la vall del Llobregós, però actualment s’ha observat una densitat de població extraordinària en indrets de la zona mijana-baixa, suportant l’elevada contaminació de les aigües en aquests indrets.

Un aliat
Les causes que expliquen la reducció o desaparició de poblacions del cranc autòcton (A.Pallipes), són la contaminació de les aigües que conformen el seu hàbitat amb productes fitosanitaris o abocaments industrials, l’alteració del cabal d’aigua i l’aparició d’una plaga coneguda com afanomicosi, que és produïda per un fong paràsit anomenat Aphanomyces astaci. Aquest fong és endèmic dels crancs vermells americans, que són els portadors però en són alhora immunes als seus efectes. En canvi, els crancs autòctons són molt sensibles i constitueix una malaltia que es desenvolupa sobre el teixit muscular, i allibera toxines que afecten el seu sistema nerviós produint la mort de l’animal.
Aquesta plaga ja va aparèixer a Europa l’any 1860, amb altres espècies de cranc i es va transmetre ràpidament a tot el continent europeu, ajudada pels moviments i activitats humanes (repoblacions i equips de pesca infectats, proliferació de piscifactories, etc.), reduint les poblacions d’aquests crustacis.
La península es va mantenir, en principi, fora de l’àrea de distribució d’aquesta plaga, i es creu que no va arribar fins l’any 1958, encara que no hi ha cap registre confirmat fins l’any 1977.

Avui
Recents estudis científics han demostrat que les espores del fong causant de la plaga, no són capaces de sobreviure mes enllà d’un mes en l’absència de crancs als que puguin infectar. També s’ha comprovat que hi ha diferents variacions de la malaltia i que la seva violència depèn de les condicions ambientals.
Per la pesca del cranc vermell en les zones autoritzades, cal la llicència corresponent, i és obligatori el sacrifici de les captures en el moment de pescar-les. La seva repoblació és tipificada com a delicte ecològic.
Tot i així, degut a la intensitat i a la contínua expansió de la afanomicosi, ja es considera l’espècie autòctona de cranc (Austropotamobius Pallipes) com una espècie amenaçada a nivell mundial i en perill d’extinció, i és protegida internacionalment.
L'Ordre de 23 de novembre de 1994 de la Generalitat de Catalunya, inclou el cranc de riu ibèric Astropotamobius pallipes en la relació d'espècies protegides. És prohibida la seva captura, tinença, tràfic i venda.

Propostes per demà
Algunes propostes destinades a mantenir i incrementar les poblacions del cranc autòcton (A.Pallipes) van encaminades a desenvolupar una legislació i dur-la a terme, per tal de:
- Promoure l’estudi de l’ecologia, immunologia i genètica de les espècies.
- Prohibir la captura. Vigilància dels indrets on encara perdura l’espècie.
- Executar programes i campanyes de conservació i recuperació de les escasses poblacions existents.
- Repoblar els llocs originals i fer el seguiment corresponent.
- Aturar el deteriorament de l’habitat.
- Implementar un pla per aturar el fong com a plaga, que inclogui l’obligació de desinfectar l’equipament després de pescar.
- Realitzar estudis d’impacte ambiental abans de realitzar alteracions físiques de l’habitat.
- Prohibir la translació i intrusió d’espècies exòtiques.
- Elaborar i dur a terme programes d’educació de la població en general i pels pescadors de crancs en particular.

Tot i així, la velocitat amb què actua l’Administració per a protegir aquesta espècie (i altres), és molt mes lenta que la taxa d’extinció de la mateixa. Per tant, quan es vulguin fer complir les disposicions públiques, probablement ja no hi haurà espècie que calgui protegir.