No es pot compendre l'evolució geològica que donà lloc a la conca del Llobregós, sense tenir en compte el procés de formació de la depressió central catalana al llarg de les eres geològiques establertes.
Hem de buscar
els seus orígens ja en l'era primària, de gran activitat
geològica, quan, degut als forts plegaments o moviments hercians,
s'originàren les crestes pirenaiques i muntanyes de llevant, primeres
delimitacions de la zona central catalana.
Entrem més tard dins
un període de relativa calma orogènica: l'era secundaria,
on les lleus oscil.lacions epirogèniques permeten el pas d'aigua
marina cap a l'interior. Es forma un gran mar en comunicació, al
principi amb el mar obert, i més tard també degut a lleus
oscil.lacions, es converteix en una cubeta o mar tancat, orientat en direcció
NE-SO.
Esdevé
en l'era terciaria una fase lacustre que, acompanyada d'un clima sec amb evaporació
intensa, fa que es sedimentin dipòsits químics (sal, guix) al
fons d'aquesta gran cubeta, recoberts amb estrats de calisses i per últim
d'argiles i margues, en principi tot estrats horitzontals.
La xarxa hidrogràfica
primitiva no difería gaire de l'actual; els rius es dirigien en direcció
als llacs residuals situats a l'actual Aragó; aixó no obstant,
els seus cursos eren molt més abruptes i el seu cabdal molt més
gran, i així el relleu s'anà configurant segons el tarannà
de les conques hidrogràfiques. Al sinclinal que forma la Segarra, trobem
una zona central més o menys plana, en direcció N, la conca del
Llobregós. L'anticlinal és d'origen terciari on l'erosió
ha fet aparéixer els guixos de l'ologocè. El riu ha anat excavant
aquesta capa de guixos i formant la vall del Llobregós, voltada a banda
i banda per turons guixencs. Actualment el riu té molt poc cabal.
