Hi ha una gent, atrinxerada en el rerapaís més ignot i aspre, que el sosté. Aquesta no és una afirmació meva, però hi combrego plenament. Es tracta de gent anònima, per força gent ja gran, molt experimentada, que encara viu com ancorada en un món que sembla haver desaparegut abans d’ahir. Però no; existeix encara.. Aquests homes i dones, escadussers certament, forneixen el grup de catalans que vivint en un racó de món, lluny de la metròpoli per a la que resulten tan atractius, han sostingut i sostenen encara aquesta Catalunya profunda i irredempta que és la Catalunya interior. Hi ha una Segarra que, com a part d’aquella Catalunya més aviat desconeguda i tan profunda com es vulgui (fins i tot vista des de Cervera), pot encara explicar antigues tradicions i contalles que subsisteixen penjant d’un fil per tradició oral (això sí, sense solució de continuïtat). Aquesta gent ha fet memòria i ha parlat. I ho ha fet en aquesta ocasió perquè algú, un enamorat de la seva terra sens dubte, ha volgut implicar-se en històries d’homes i llops. Com qui diu, llibres de cavalleries.

Ni que no ho sembli, parlo de que acaba de sortir publicat un llibre singularíssim. Amb ell, aquest toranès inquiet que és el Josep Mª Santesmasses, recupera in extremis un bocí de món inverosímil a les envistes d’un nou mil•leni. Uns anys més i ja no hi haguéssim estat a temps. Aquesta és la contribució impagable de la història oral, una disciplina d’aparença i reconeixement menors però que atresora veritables sorpreses. No és fàcil avui editar un llibre com aquest, i encara menys arriscant-hi una part de bossa pròpia (i potser encara, tampoc sigui massa agraït; no ho sé). Però què hi fa, si amb aquest gest es contribueix a fer gran el païs...!

Amb un estil periodístic, gairebé elèctric a les primeres planes, s’expliquen històries mil que tenen com a protagonistes homes que ja no hi són i llops que, com deia, van ser-hi algun dia. Persones, camins intransitables i perillosos, viatgers intrèpids, anècdotes, paranys, vocabulari riquíssim, topònims singulars, vivències ... i tot a cabassos. Però en quedarà, ara ja fixada per escrit i per sempre, la seva memòria. Sort n’hi ha hagut. L’autor ha sabut mobilitzar l’imaginari col•lectiu de tota una gernació de testimonis que han viscut (de miracle) en contacte amb aquell món que és a punt de desaparéixer si no ho acaba de fer ja (per cert, un món profundament vinclat a la terra i a la natura). Ha fet reviure allò que la gent sap perquè ho van sentir explicar un dia al pare o a l’avi. I descobrim encantats, per exemple, com un esgarip de violí foragità la fera i salvà una vida. Quanta vida la d’aquestes planes !

Certament, com diu l’Albert Turull en el seu pròleg, són d’agraïr aquesta mena de llibres. I seria bo, que en seguissin d’altres. Sé, perquè a més ho intueixo, que al meu amic Josep Mª li sobren idees. No sé si ja ha plantat l’arbre, però sigui com sigui, ara m’agradaria veure editat en un futur, un llibre d’imatges, les captades a través del seu incansable objectiu i els d’altres segarrencs que com ell, estimen profundament aquesta terra i la seva gent. Seria un llibre entre poètic i visual d’aquesta Segarra nostra. Un llibre per regalar i regalar-se. Atenció: és un llibre que està per fer.

Homes i llops m’ha fet pensar en un altre llibre, o a l’inrevès (un llibre altament recomanable; novíssim). Jordi Bolós escriu: Molts de nosaltres tenim una gran admiració per tot allò que pertany al passat, per allò que resta embolcallat per la pàtina dels segles. Aquesta atracció per les coses velles ha portat a valorar com a testimonis de l’època medieval els edificis romànics o gòtics. Penso, però, que també hem de saber valorar l’antigor d’un camp, d’un límit, d’una via o d’una sèquia, que poden tenir la mateixa edat que una església o un castell (o potser més). (Els orígens medievals del paisatge català. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004)

Permeteu-me que afegeixi que al meu entendre, Homes i llops va encara una mica més enllà. Perquè, a més d’aquests antics camins i corredors sovint desapercebuts (que hi són molt presents, no cal dir-ho), les seves històries pertanyen a l’àmbit d’allò intangible i irrepetible, d’allò que hem de saber valorar i que no podrem comprar enlloc amb diners, d’allò que fa vibrar l’ànima de la gent que s’estima el seu petit païs. I per atènyer això que acabo d’escriure, proveu de deixar-vos seduïr també pel seu epíleg. Té màgia.

F. Xavier Rivera