La Vall del Llobregós - Noves comarques.

Jornades de Reflexió a la Catalunya Central

L’organització territorial, a debat

«L’organització territorial, a debat» és el títol d’aquestes Jornades que van tenir lloc els dies 14 i 15 de desembre del 2002 al Palau Firal de Manresa, organitzades conjuntament pel diari Regió7, Fundació Universitària del Bages, Escola Universitària Politècnica de Manresa (UPC) i Centre de Suport de la Universitat Oberta de Catalunya, amb la col.laboració de l’Ajuntament de Manresa i de Caixa Manresa.

Reflexions en profunditat sobre la organització territorial de Catalunya..

Joan Puig i Colom, president del Consell Comarcal de la Selva:
"Massa vegades es pensa en les grans infrastructures viàries per a cohesionar el territori, oblidant que el primer grau d’aquesta cohesió ens la dóna la xarxa viària comarcal que a voltes queda descuidada en benefici de les grans infrastructures".

"El mapa administratiu català presenta un excés d'administracions formades per ens locals. Tenim en aquests moments 4 diputacions, 41 consells comarcals, 946 municipis, 54 entitats municipals descentralitzades i quasi 250 consorcis i mancomunitats de municipis.../....es demostra que les actuals entitats supramunicipals no donen sortida a les necessitats reals dels municipis i aquests han hagut de buscar noves fórmules per cobrir els serveis que es necessiten. Tanmateix, però, la proliferació de consorcis i mancomunitats és un indicador que mostra i justifica que existeix una necessitat d’ens supramunicipals. El que passa és que no coincideixen territorialment amb els actuals ens locals."

"No podem crear més organismes administratius d'esquenes al ciutadà; cal racionalitzar els que tenim i acostar les administracions als ciutadans. Necessitem aplicar tres criteris clars i bàsics: eficàcia, simplicitat i representivitat."

"Eficàcia:
Municipis: 946 municipis per a un país com el nostre són molts; un nombre important depenen del govern i estan a les seves expenses; el problema està en qui comença a plantejar-ho, ja que la por al cost polític és evident. Però sens dubte el problema principal són les competències i el finançament de l'Administració local, totalment insuficients.
Comarques: Poques o indefinides competències, i molt diverses segons les comarques, i pressupostos totalment finalistes, han provocat la decepció: és l'Administracció del que podia haver estat i no ha estat. Si convenim que el model comarcal no acaba de funcionar, potser caldria posar en dubte l’oportunitat de plantejar-se qualsevol futura modificació en l'organització territorial i no caure en els mateixos errors. Els consells comarcals han esdevingut organismes de gestió de serveis, amb unes competències delegades o transferides que, moltes vegades, són difícils de complir, amb manca de recursos econòmics, imposició del sistema comarcal, ingerència en algunes competencies municipals. Per tant, ens cal redefinir el paper del consells comarcals. No tenen la mateixa percepció dels consells els grans municipis i els petits.
Diputacions: Administracions amb grans recursos, a hores d'ara, que mouen una ingent quantitat de recursos ecònomics que, al meu entendre, no coincideixen amb el volum de competències que els acompanyen. Ens trobem, probablement, amb l'única Administració local del nostre país on els recursos econòmics superen les competències pròpies. Això es tradueix, a posteriori, en una capacitat d'utilitzar aquests recursos per fer transferències corrents o de capital als municipis, amb la qual cosa es produeix una dependència d'aquests i es dóna carta de naturalesa, davant seu, a l'existència dels organismes provincials. Són un contrapoder al Govern de la Generalitat en el cas de la de Barcelona, i massa dependents de la Generalitat en el cas de les altres tres diputacions. En general repartidores de diners públics amb criteris polítics, sentència que retiraré a menys que algú em demostri que no hi ha cap transferència de les Diputacions als municipi que s’escapi a criteris de repartiment totalment objectivables. És la demostració palpable de la ineficàcia dels partits polítics per fer-les desaparèixer. Caldria un procés de reflexió de tots els partits polítics.

Simplicitat:
Cal repartir d'una manera clara les competències entre les administracions amb el principi de subsidiaritat per endavant. Cal un règim local de baix a dalt i no a l’inrevés.
Creació d'una llei de cartes municipals que reguli les competències de les grans ciutats del país.
Racionalització del mapa municipal, no per llei, sinó mitjançant ajuts i el foment de facilitats per a aquells municipis que vulguin tirar endavant.
Nova distribució comarcal. L'actual, amb petites modificacions, prové dels anys 30, i caldria una nova divisió comarcal més arrelada a la realitat del territori. Però un cop més ens trobem davant la por del polítics per afrontar canvis substancials. Les modificacions, però, també haurien de separar el gra de la palla. Atendre les segregacions territorials en base a criteris vitals i no polítics. O refundar els consells comarcals a partir d’una nova orientació que els justifiqui davant els ciutadans i davant els seus ajuntaments.
Convertir Catalunya en província única és un pas imprescindible per fer creïble una nova organització territorial, malgrat el problema politicoelectoral que això comporta. La desaparició de les diputacions i la descentralització de les seves funcions comportaria la creació de regions o vegueries.

Representativitat:
Aquesta hauria d'ésser com més directa millor. La implantació de llistes obertes hauria d'ésser un objectiu prioritari; per tant, caldria una llei electoral pròpia, de la qual fa molts anys que es parla i encara resta pendent. Cal tenir també present l’especificitat del nostre país. Crear noves administracions sense simplificar les actuals és una barbaritat que no ens podem permetre. Convertir la nova organització territorial en un simple canvi de noms seria un greu error, si no una presa de pèl.