La gota del Llobregós
Hi havia una vegada una gota d’aigua que no havia vist mai la llum. Sempre
voltant pels conductes freàtics dels subsòl, moltes vegades aturada
per les argiles que l’acaronaven durant molt de temps, la seva il.lusió
era sortir a la superfície i córrer les aventures que les seves
companyes li havien explicat.
Un bon dia van arribar moltes amigues seves procedent d’un any molt plujós.
Les noves gotes arribaven sorolloses i bellugadisses, totes rient i explicant
la caiguda lliure des d’aquell núvol de cotó i com havien
estat arrossegades i filtrades fins al nivell subterrani on es trobava la nostra
amiga. Va augmentar tant el cabal d’aquell indret que ni les argiles més
acaronadores d’aigua van poder contenir la pressió i, desfent-se
en un plor marronós, van deixar anar aquells milers de gotes d’aigua
a la superfície.
La nostra gota estava desorientada per la cursa cada cop més ràpida
que l’arrossegava donant tombs, fins que una claror immensa i desconeguda
per ella la va enlluernar. Va tancar els ulls espantada i, quan els obrí,
estava asseguda sobre una bombolla d’aire que surava pel rierol que baixava
entre pins i bardisses. Les seves amigues reien i explicaven que seria un viatge
fantàstic.
La nostra amiga baixava com en un tobogan, admirant els boscos de Calonge de
Segarra i la Molsosa. L’ombra dels pins la protegia d’aquella llum
encegadora que a poc a poc li mostrava uns paratges i unes llunyanies desconegudes
per ella. Estava feliç i espantada alhora. La seva tremolor era una barreja
d’alegria i del batec del seu cor diminut, accelerat per l’aventura
que estava a punt viure.
Moltes altres gotes d’aigua s’anaven afegint a la cursa, aquestes
procedent del torrent del Mantellí, explicant que baixaven de les faldes
de Pinós. Aviat van entrellucar les torres i les muralles antigues de
Castellfollit i van trobar que la velocitat es reduïa, en eixamplar-se
el llit fluvial.
De tant en tant moltes amigues seves s’acomiadaven de la resta. Havien
decidit anar a ajudar els pagesos a donar vida als horts o a convertir-se en
aliment dels humans o a ajudar-los en la neteja.
Cursa avall, travessant per entre canyes i pollancres, s’hi van afegir
moltes més que arribaven d’Ivorra i explicaven miracles. La vista
de Torà i, al capdamunt, la serra de l’Aguda, va provocar en la
nostra protagonista una sensació ben estranya. Li semblava que aquella
situació ja l’havia viscuda abans i que tot plegat li recordava
històries de fronteres i de lluites, de comtes i sarraïns. Es va
fregar els ulls i, de sobte, uns milers de gotes procedents de Cellers la van
empènyer sense pietat. Venien molt esverades i, a cops de remolins, es
van anar afegint al cabal. Més enllà, les aigües del Llanera
van omplir més i més el nostre Llobregós, per on viatjava
la nostra gota protagonista d’aquesta història.
De tant en tant, moltes gotes es queixaven que les havien embrutat, que se’ls
havien adherit unes taquetes, com de nitrats i nitrits, de gust salat i una
pudor irresistible. Sempre que els passava això, notaven que la vida
s’esvaïa i feien tot el possible per netejar-se, tot fregant-se per
entre les argiles i les guixeres que trobaven al pas.
Tot travessant Biosca, van rebre més amigues que explicaven la baixada
emocionant de Pasterola, tot relatant històries fantàstiques de
gnoms, d’encanteris i de bruixes.
La nostra amiga estava cada cop més fascinada. L’arribada de les
aigües procedents de Massoteres i, més endavant, de les de Sanaüja
li van obrir l’esperança de viure aventures sense límit.
Unes gotes que s’havien afegit a la cursa a l’indret de Ribelles
explicaven que venien d’ajudar un moliner a fer oli i que no era la primera
vegada que ho feien.
La nostra protagonista preguntava on pararia tot això i les més
veteranes li explicaven que arribarien al mar, però que l’aventura
no s’acabava mai.
Després de passar per Vilanova de l’Aguda, van arribar a un cabal
d’aigua impressionant que baixava de les muntanyes i, a l’indret
de Pons, s’hi van barrejar les gotes del Llobregós, absorbides
aquestes per les milers i milers que baixaven pel Segre.
La nostra gota, embogida per la quantitat d’aigua i les històries
que contaven les noves companyes, va anar fent el seu curs, empesa pel corrent
i enfonsada al fons del riu. Allà va conèixer les truites i altres
animalons que li feien molta gràcia.
De tant en tant, entre tomb i tomb, pujava a la superfície i mirava amb
deler el paisatge per on passava: Artesa, Balaguer, Lleida... Casi no li donava
temps d’apreciar tanta bellesa. També es va adonar que moltes gotes
d’aigua empenyien petites pedres i grans de sorra perquè els fessin
companyia en la travessa.
I així, riu avall, va arribar, primer a unes turbulències quan es
va afegir l’aigua del Cinca i, després, a uns estancaments i un aiguabarreig
que no sabia que li passaria. Li van explicar que estaven arribant a l’Ebre,
un cabal de molts milions de gotes d’aigua. Efectivament la nostra amiga
es va veure immersa en una tal quantitat d’aigua silenciosa i estancada
que va preguntar si havien arribat al mar. Era el pantà de Riba-roja. Moltes
pedres i sorra arrossegades fins ara no van poder continuar fins al final. La
nostra gota del Llobregós va seguir unes companyes a saltar pel tobogan
de la presa amb grans crits d’emoció i a poc a poc, terres avall,
es va anar trobant que arribaven a la mar. Va sentir pessigolles al damunt. Eren
unes herbetes d’arròs que creixien tranquil.les per entre l’aigua.
Li van explicar que allò era el Delta de l’Ebre, una construcció
que s’havia anat fent durant segles i segles i milers d’anys, per
les nombroses gotes d’aigua que, com ella, havien passat l’aventura
fluvial.
La nostra protagonista, emocionada, va preguntar a les amigues que l’havien
acompanyat des del Llobregós:
- I el Delta, de qui es?
- El Delta també és nostre!
Fermí Manteca©
Publicat a la revista Llobregós
Informatiu n.4 (febrer 2004).
