La Vall del Llobregós.

---------- els LÍQUENS ----------

conceptes prèvis:

La fotosíntesi és el procediment a través del qual les plantes, algues y algunes bateries capten i utilitzen l'energia de la llum per a transformar la matèria inorgànica del seu medi extern en matèria orgànica que utilitzaran en el seu creixement i desenvolupament.
Generalment alliberen oxigen molecular (provinent de molècules de H2O) cap a l'atmosfera.
Es amplament admès que el contingut actual d'oxigen a l'atmosfera s'ha generat a partir de l'aparició i activitat dels organismes fotosintètics. Això ha permès l'aparició evolutiva i el desenvolupament d'organismes aerobis capaços de mantenir una alta tassa metabòlica (el metabolisme aeròbic és molt eficaç des del punt de vista energètic).

Els liquens

L'Associació Internacional de Liquenología defineix aquest grup d'organismes com "una associació estable d'un fong i un simbiont fotosintètic del que en resulta un tal.lus (còs vegetatiu) estable amb una estructura específica".

En biología, la simbiosi es un tipus d'interacció biológica entre dos o mès organismes de distinta especie. Als organismos involucrats sels denomina simbionts.

Des del punt de vista de la taxonomía (part de la biologia que estudia la classificació dels éssers vius) , els líquens no constitueixen un grup natural sino biológic, i sels classifica dins del regne FUNGI. Els líquens son fongs que que s'associen amb algues.

Aquesta associació simbiòtica és de carácter excepcional a la natura, doncs es distingueix per la particularitat dels seus components de poder-se reconeixer mutuament i interactuar en la biosíntesi de sustancies exclussives a la simbiosi.

La relació que s'estableix entre micobiont i fotobiont ha sigut interpretada per alguns científics com un mutualisme i per altres com un parasitisme controlat del fong envers el fotobiont.
Existeixen interpretacions molt particulars sobre aquesta associació, como la de Theler, liquenòleg suec contemporáni, que considera que un liquen no és un organisme, sino que es tracta de "petits ecosistemes on les algues produeixen i els fongos consumeixen".

En qualsevol cas, s'estableix un equilibri que dóna lloc a la formació d'un cos vegetatiu estable, l'anomenat tal•lus dels líquens.

Els líquens estan formats per dos components o organismes que viuen de manera estable, en simbiosi (xxxxxxxxxxx), és a dir per una banda hi ha les hifes d'un fong (que no poden produïr el seu aliment), i per altra banda hi ha les cèl•lules de l'alga (que alimenta el fong). La funció principal del fong és protegir l'alga.

Dit d'un altra manera, en aquesta associació, els fongs (denominats micobionts), són els encarregats de comformar generalment l'estructura o cos vegetatiiu del líquen, i les algues (fotobionts), són els constituents fotosintetizadors. L'aliment sintetitzat per les algues és aprofitat pels fongs. Els fongs ofereixen a les algues un hàbitat humit i protegit.

Els liquens presenten característiques tant del fong com de l'alga, tot i que presenten característiques propies i particulars. El fong i l'alga es reprodueixen pel sistema habitual de les seves espècies.També es podria fragmentar l'estructura del liquen i llavors cada troç pot creixer independentment. La seva tassa de creixement és molt reduïda, limitada a poc menys de 2 cms per any, amb tamanys que varíen des de la mida microscópica de les especies que viuen a la cutícula de les fulles, fins a exemplars que poden medir un metre de longitut.

La unió dels dos simbionts es realitza en un procés complex de liquenització, que presenta aquestes fases, d'acuerdo amb Marcano:
Fase de pre-contacte: estimulació per part de l'alga i respoesta tigmotrófica del fong.
Fase de contacte: reconeixement i aglutinació.
Fase de envolcallament de l'alga pel micobiont: desenvolupament dels haustoris.
Fase d'incorporació d'ambos simbionts per a la formació d'una matriu comú: integració. Fase soredial.
Fase de formació i diferenciació del tal.lus.


Per la forma del tal•lus els líquens, tradicionalment, s'han classificat en crustacis, esquamulosos, foliacis i fruticulosos.

Segons la natura del substrat on viuen podem classificar els líquens de la manera següent:
- sobre pedra: líquens saxícoles, segons la natura de la pedra distingirem els líquens acidòlfils (la majoria viuen sobre silicats més o menys àcids) que s'anomenen líquens saxícoles silicícoles, i els líquens basòfils (sobre roques carbonatades) anomenats saxícoles calcícoles.
- sobre arbres i arbustos: líquens epífits
- sobre les molses: líquens muscícoles
- sobre sòl amb restes orgàniques més o menys descompostes: líquens humícoles
- sobre sòl poc o gens humit: líquens terrícoles.
- sobre fusta morta: líquens lignícoles
- a les fissures de roques: líquens fissurícoles.

Existeixen unes 15000 classes conegudes de líquens, cada un format per un fong i un alga distints, que están distribuits por tot arreu, donada la seva gran capacitat d'adaptar-se al medi. Els líquens poden colonitzar els mès diversos substrats. Aproximadament el 8% del total de la superficie terrestre és ocupada per líquens, com a vegetació dominant. Presenten una gran resistència a factors ambientales adversos o extrems, como fred, calor o dessecació. Són presents des dels cercles polars fins els deserts más calurosos i secs del planeta como el d'Atacama (Xile), i des de nivell de mar fins els cims més alts, utilizant substrats tan diversos como roques, escorça d'arbres, exoesquelets d'insectes, molses.... Se'n han trobat sobre plástics i vidres.

S'han utilitzat en medicina popular per les seves propietats antibiótiques, sobretot aquells líquens que produeixen ácid úsnic, como els representants del génere Usnea.
Diferents tipus s'han utilitzat farmacologicament pels seus efectes: antiinflamatoris, antitumorals, antimicótics, antibiótics.
També han estat utilitzats com aliment en alguns paisos europeus. S'utilizen industrialment como a productors de colorants, en perfumería i en decoració.

El liquen es utilizat com a indicador biológic i la seva presència (abundant, escassa o nula), així com el seu color (verd intens, ataronjat o gris verdós en pedres), constitueix una de les característiques que es tenen en compte quan es vol conneixer el grau de contaminació d'un ambient.
En llocs amb un grau elevat polució, son els primers organismes que desapareixen, son molt suceptibles i registren rápidament les variacions dels caracters físics i químics de l'ambient. Solament algunes families de liquens poden viure en llocs contaminats.

març 2008.