Alexandre de Riquer i Ynglada (Calaf, 3 de maig de 1856 - Palma, 13 de novembre de 1920)
fou un intel·lectual i polifacètic artista català: dissenyador, dibuixant, pintor, gravador, escriptor i poeta,
essent una de les figures més importants del modernisme a Catalunya.
Originari d'una família aristòcrata, els comtes de Casa Dàvalos i marquesos de Benavent, el seu pare Martí
de Riquer fou un alt dirigent dels carlins a Catalunya, mentre que la seva mare, Elisea Ynglada,
pertanyia a una família d'intel·lectuals i artistes.
El seu pare estava refugiat a França, i així començà la seva formació a Besiers,
interessant-se a les classes de dibuix i després es va matricular a l'escola de Belles Arts
de Tolosa de Llenguadoc. De retorn a Barcelona el 1874 prosseguí els estudis a l'Escola de
la Llotja.
El 1879 viatjà per tota Itàlia, i ja de nou a Barcelona, començà a treballar il·lustrant
revistes com La Ilustració Catalana i Arte y Letras. També va treballar com a
decorador de l'Hotel Internacional, realitzat amb motiu de l'Exposició Universal
de 1888 de Barcelona.
El 1890 feu la seva primera exposició individual a la Sala Parés. Durant aquesta època
va participar a la fundació del Cercle Artístic de Sant Lluc, sent el primer vocal
conservador.
Fou durant el seu viatge a Londres el 1894 quan va conèixer el moviment dels prerrafaelites
anglesos i l'art japonès, que exercirien una gran influència en les seves creacions. Va
conèixer a Edward Burne-Jones qui el va influir per dedicar-se amb especial interès a les arts gràfiques
i decoratives, introduint a Catalunya el modernisme d'inspiració britànica. El 1895, va
acusar un canvi radical introduint aspectes neogòtics i japonesistes especialment
visibles en el format de cartells, pintures i llibres, allargassat com els kakemono.
Va destacar especialment com a dissenyador gràfic, amb gran domini del
dibuix, sent l'autor d'algunes de les imatges gràfiques més representatives
del Modernisme català. Va fer de tot: cartells, gravats a l'aiguafort, ex-libris,
il·lustracions a llibres i revistes, com Joventut, diplomes, postals, segells, recordatoris,
menús, partitures, targetes comercials, goigs, etc. Entre algunes de les seves obres com
a decorador, es poden esmentar la decoració del presbiteri de Montserrat, la Maison Dorée
el 1903, guanyadora del 2òn. premi del "Concurs anual d'edificis artístics" o la de la
Vaqueria Catalana, al passeig de Gràcia, el 1905.
Després del seu segon matrimoni, el 1917 va marxar a Mallorca a pintar paisatges,
on moriria tres anys després.
Joan Agell
Joan Agell i Torrents (Sanaüja, 1809 - Barcelona, 1868) fou un científic català. El
1835 ocupà la càtedra de mecànica teòrica a l'Institut de Barcelona (posteriorment
Universitat de Barcelona), el 1841 la de física experimental, el 1845 la de química,
i el 1846 la de ciències. Simultàniament, fou escollit diputat a Corts Espanyoles
a les eleccions de 1840, 1843, 1853 i 1857. El 1857 fou nomenat degà de la Universitat
de Barcelona, el 1860 director de la Escola Industrial de Barcelona i el 1863
rector de la Universitat de Barcelona.
La seva principal aportació la va realitzar el 1845, quan va idear un nou sistema
de telègraf elèctric que transmetia a una velocitat de 40 lletres per minut, que
va presentar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on va presentar
també treballs d'investigació sobre electricitat i termologia. El 1860 fou un dels
fundadors i primer president de l'Ateneu Barcelonès. A la seva mort la RACAB va
decidir convocar anyalment un premi en honor seu.
Rafael Tristany
Rafael Tristany i Parera (Ardèvol, 1814 - Lorda, Gascunya 1899), comte d'Avinyó, fou un dels principals
cabdills carlins a Catalunya en la Segona Guerra Carlina i cap de l'exèrcit carlí del Principat en
la Tercera Guerra Carlina.
Nebot de Benet Tristany, amb dinou anys s'incorporà als rengles carlins. Durant la Primera Guerra
Carlina participà en un gran nombre de combats, com els del Bruc, Calaf, Tona, l'assalt a Solsona
i d'altres i assolí el grau de tinent coronel. Fou ferit al combat de Biosca (abril del 1840)
i, acabada la guerra, restà amagat.
Lluità novament a la Segona Guerra Carlina i arribà a comandar una brigada de 3000 homes, amb
el grau de brigadier (1849); prengué Berga i Sallent, féu presonera la guarnició d'Igualada,
rendí el fort de Prades i a Avinyó, juntament amb Cabrera, derrotà i féu presoner el brigadier
Manzano i 700 isabelins (novembre del 1848); entrà per sorpresa a Cardona i lliurà el combat
de Pinós. Però, perduda la guerra, hagué d'exiliar-se a França (maig del 1849).
El juliol del 1855 entrà novament a Catalunya i s'hi mantingué prop d'un any amb un escamot
de 200 homes. El 1861 oferí els seus serveis a Francesc II de Nàpols, a favor del qual lluità;
caigué presoner i fou deportat a França.
El maig del 1872 tornà a entrar al Principat, en esclatar la Tercera Guerra Carlina,
i fou comandant general de Catalunya. Vencé en diversos combats, obligà les guarnicions
de Sant Feliu de Pallerols, Sant Hilari Sacalm, Taradell i Salelles a rendir-se; derrotà
els voluntaris de la llibertat a la Llacuna i desféu a Sanaüja una columna de la guàrdia
civil. Quan l'infant Alfons Carles de Borbó prengué el comandament general de Catalunya
(1873), fou nomenat comandant general de les províncies de Lleida i Tarragona i obtingué
victòries a la Pobla de Segur, Gerri de la Sal, on obtingué la rendició de la guarnició
i altre cop a Sanaüja, on féu presoner un esquadró de llancers de Calatrava i més de cent
voluntaris. Participà en l'assalt i la presa d'Igualada, a la victòria de Casserres i
derrotà el coronel Maturana —que morí en el combat— i féu 300 presoners.
El 1874 assaltà Vic, prengué Manresa i el Vendrell, i quan Alfons de Borbó passà al centre,
esdevingué cap dels carlins de Catalunya, amb 12000 infants i 500 cavalls. Al març del 1875 passà al
nord de la Península com a cap de la casa militar del pretendent Carles de Borbó i
Austria-Este i assistí al setge de Getaria. Fou nomenat capità general de Catalunya
(1875) en un darrer intent de reviscolar-hi la causa carlina, però la guerra ja era
perduda. Poc després passà a Lorda, on s'establí.
Morí a Lorda el 1899 i les seves restes foren traslladades a Ardèvol el 1913. Com a militar,
es distingí pel seu humanitarisme. Heretà del seu pare, Joan Tristany, el títol de baró
d'Altet, Carles Lluís de Borbó li atorgà el de comte d'Avinyó i Carles Maria dels Dolors
de Borbó el de marquès de Casa Tristany.
Pere Foix
Pere Foix i Cases (Torà 1893 - Barcelona 1978) fou un sindicalista i escriptor català. Des de
molt jove es va afiliar a la CNT i fou amic de Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. Va
viure a París del 1914 al 1919, i allí el 1918 amb el pseudònim Xifort, escriví a Le Libertaire,
i també a L'International. Col·laborà en diaris i diverses revistes anarquistes de Barcelona
com Acción, Mañana, La Revista Blanca, El Diluvio i el Noticiero Universal de Barcelona.
També traduí obres de Panait Istrati, André Lorulot, A. Robertson i M. Viard.
Fou empresonat repetidament durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, i a causa de la
seva militància sindicalista hagué d'exiliar-se a França el 1923. Integrà el grup que
restablí Solidaridad Obrera el 1930. Tanmateix, col·laborà amb Esquerra Republicana de
Catalunya i escriví a L'Opinió, La Humanitat i La Rambla. Durant la guerra civil espanyola
fou cap de l'oficina de premsa de la conselleria d'obres públiques de la Generalitat de Catalunya.
S'exilià el 1939 i residí a Mèxic, on continuà la seva activitat periodística en diaris mexicans
com Excelsior, El Nacional i Patria Nueva; també fou un assidu col·laborador en les revistes dels
catalans de l'exili com El Poble Català, La Nostra Revista i Pont Blau, de Mèxic, Catalunya i
Ressorgiment de Buenos Aires, i Endavant de París. Ací fundà la revista bibliogràfica Horizontes
(1958-1967) i en els Jocs Florals de Montevideo de 1949 obtingué el premi Trueta. El 1977 tornà
a Barcelona.
Joan Margarit
Joan Margarit i Consarnau (Sanaüja, 11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic
jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya. Joan Margarit neix a Sanaüja, a la
comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d'Aragó
ja era a prop d'aquelles terres, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de
Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l'Ametlla de Mar.
El pare i la mare s'havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil
els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l'àvia paterna, on va néixer el poeta.
Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona,
Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan
Margarit fa el batxillerat a l'Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al
carrer Muntaner.
L'any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit
passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col·legi Major
Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa
l'any següent, i amb qui tindrà tres filles, Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.
Margarit s'havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d'un
llarg parèntesi de deu anys, escriu "Crónica", publicat pel seu amic Joaquim Marco, director
de la col·lecció "Ocnos", de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica
en català.
Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha
l'estudi d'arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, amic i soci, des del 1980.
Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d'estructures de
l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona.
L'any 1987, amb motiu del mil·lenari de Sant Just Desvern, l'Orfeó Enric Morera va estrenar
la seva Cantata de Sant Just.
El juny de 2008 fou guardonat amb el Premi Nacional de Literatura concedit per la
Generalitat de Catalunya per la seva obra Casa de Misericòrdia, i l'octubre del
mateix any, per aquest mateix poemari, amb el Premi Nacional de Poesia atorgat pe
l Ministeri de Cultura del Govern d'Espanya.
Jordi Pàmias
Jordi Pàmias i Grau (Guissona, 1938) és un poeta català. Estudià llengües romàniques a la
Universitat de Barcelona amb Antoni Badia i Margarit, Martí de Riquer, José Manuel Blecua
Perdices i Francesc Marsà. Després treballa com a professor de literatura a Guissona,
Bellpuig i Lleida. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
i del PEN català. Ha rebut nombrosos guardons literaris. El 1999 va rebre la Creu
de Sant Jordi.
La seva obra poètica és construïda amb una gran varietat de fórmules expressives i
concebuda des d'una visió depurada i estilitzada de les successives etapes de la vida
i dels éssers humans. Ha estat un dels descobridors de la tradició poètica de les terres
de Ponent i ha fet de pont entre les antigues i les noves generacions de poetes lleidetans.
Francesc Andreví
Francesc Andreví i Castellar (Sanaüja, 1786 - Barcelona, 1853) fou un compositor català.
Mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona entre 1814 i 1819, i de les catedrals
de Sogorb, València, Sevilla (1830) i la Capella Reial de Madrid (1831). A França, a la
Catedral de Sant Andreu de Bordeus (1836) i a París (1845). De retorn a Barcelona al 1850,
fou mestre de capella de la Mercè.
Entre les seves obres hi ha 6 Misses, una missa de difunts, tres Stabat Mater, quinze motets,
nou Lamentacions i un Tantum Ergo. Molt probablement una part significativa del fons de música
conservat a l'Arxiu Històric Comarcal de Cervera sigui part del que havia estat el seu
arxiu personal.
Andreví es formà ja des d'un principi en la música sacra. Des de
l'escolania de la Seu d'Urgell fins al mestratge de Queralt i Quintana
(ambdós religiosos) respirà la tècnica més sòbria i "clàssica" de la
composició musical, i és així com la seva música, si bé amb una clara
influència de la lírica i ei dramatisme operístic, defugirà els aspectes
més banals de l'italianisme, amb una sòlida base contrapuntística i un
notable estudi del llenguatge harmònic dels clàssics (Mozart, Haydn)
amb alguns atreviments ja propis del segle del Romanticisme.
Pel que fa al terreny pedagògic, Andreví deixà la gran obra del
Tratado teórico-práctico de armonía y composición, però també un
seguici de deixebles que no s'oblidaven de recordar-lo en les seves
dades biogràfiques.
Antoni Samarra
Antoni Samarra i Tugues (Ponts, 1886 - Castell de Burriac, Cabrera de Mar, 1914) fou
un polifacètic artista català.
Creador autodidacta i treballador infatigable, la seva obra abasta el dibuix, l'escultura,
la literatura i la pintura. En aquest darrer camp —i sobretot a partir de la concepció
del paisatge, la seva temàtica preferida— és on es fa més evident el destacat esperit
renovador d’aquest creador. Lamentablement, la seva prematura mort, es suïcida a l’edat
de 28 anys, ens impedeix assistir al desenvolupament global de la que, sens dubte, havia
de ser una de les trajectòries artístiques més interessants de la història de l'art
lleidatà i de la pintura catalana modernista.
En l'aspecte literari practicà el gènere poètic, escrigué articles d'art en publicacions
periòdiques i fou autor, almenys, d'una obra teatral titulada Un punt lluminós.
La faceta de dibuixant és també important, malgrat el desconeixement que hi ha d'aquest
vessant artístic de Samarra, pel fet que se n’han conservat poques mostres. Però en totes
elles s'observa l’evolució del traç, vacil·lant primer, i segur i ple de gràcia després.
En aquesta progressió hi col·laboraren les ensenyances de Nicanor Vázquez i Antoni Gelabert,
professors de l’Ateneu Obrer de Barcelona i, segurament, també els bons consells d'en Manuel
Ainaud. En la seva producció, destaquen sobretot els apunts dels llocs més diversos
de Barcelona, Ponts, Andorra i Canet de Mar. Són freqüents els retrats costumistes de
l’època: dels treballadors del port, en el teatre, a la sortida d'una fàbrica, en el
cafè, etc.
Però l'artista ponentí és conegut, fonamentalment, per l'aspecte pictòric, en el qual
sobresortí per damunt de tots els altres..
Les especials característiques de la seva obra fan que ens trobem enfront d'un inclassificable,
perquè si, per una banda, podem enclavar-lo dins el postmodernisme, també podem dir que
en l’obra del pontsicà hi ha aspectes netament fauves. L'originalitat es fonamenta en el
singular efecte impactant dels seus olis, en la força que es desprèn d'aquelles pinzellades
efectuades d'una manera particularíssima; emmotlla la superfície de les teles com si
estigués fent un relleu, imprimeix una llum magnífica i un colorit superb. L'audàcia
del seu pinzell i el sentiment i passió que hi posa fan que aconsegueixi un empastament
gruixut, replet de matisos, que dota els seus quadres d'un volum sorprenent.
Francesc Ribalta
Francesc Ribalta (Solsona, 2 de juny de 1565 – València, 14 de gener de 1628)
va ser un pintor català influït pel tenebrisme. Va estar influït pel naturalisme
del moviment de Caravaggio, amb qui probablement va entrar en contacte durant
els seus estudis en Itàlia i va ser mestre de Josep de Ribera. Va ser un dels
primers pintors espanyols a destacar-se pel tenebrisme de la seua obra, exercint
un poderós influx entre els seus successors.
Francesc Ribalata naix a Solsona,
fill de Joan Ribalta, sastre, i Magdalena. Poc temps després es traslladen a
Barcelona on es degué iniciar en la pintura. Morts els pares, Ribalta marxa
a Madrid. Ací pinta el quadre Preparatius per a la Crucifixió de 1586, conservat
a l'Ermitage de Sant Petersburg. Contrau matrimoni amb Inés Pelayo, fruit del
qual naixeran dues filles i el seu fill Joan, que també seria pintor. En aquesta
etapa a Madrid es forma en els tallers que hi treballaven al Monestir de l'Escorial,
entre artistes espanyols i italians com Zuccaro, Tibaldi, Cambiaso, Tibaldi,
Navarrete el Mudo o Carducho assimilant alguns trets d'aquestos en la seua obra.
L'any 1599 es trasllada a València, per la mort de Felip II i sobretot per necessitats
artístiques del patriarca Ribera en la decoració del Corpus Christi. En aquesta
ciutat és on treballaria fins la seua mort i on aconseguiria el reconeixement
dels contemporanis.
Entre 1603 i 1606, el trobem treballant a Algemesí, en els retaules
de l'església de sant Jaume, on mostra encara la seua formació escorialenca.
Es cridat per Joan de Ribera per a pintar
per al Corpus Christi un Retaule de Sant Vicent Ferrer i el Sant Sopar per a
l'altar major. A banda també pintà per a Ribera alguns retrats de sants com
el de Sor Margarida Agulló (c.1600) o el Fra Francesc amb el Nen Jesús (c.1605).
L'estil dels seus anys de maduresa estava marcat per un fort realisme i un gran
interés en l'ús de la llum i l'ombra per a subratllar els volums; amb els anys,
l'austeritat en el color i l'èmfasi en la plasticitat de la composició van anar
incrementant-se.
El 1607 comença el retaule de Sant Eloi per a l'església de Santa Caterina. L'any 1616
es nomenament com a Majoral del Col·legi de Pintors. La crisi provocada per l'expulsió
dels moriscos l'any 1609 i la mort de de Ribera dos anys més tard el va portar a
reduir la seua producció, que es va tornar més introspectiva, més intima
i profunda, en relació a la vessant més piadosa de la Contrarreforma.
L'ús de la llum per Ribalta va influir indirectament
a nombrosos pintors espanyols, entre ells Zurbarán; a més, va comptar amb una
destacada escola de deixebles directes, que van incloure el seu fill Joan Ribalta
—la carrera del qual es va veure interrompuda en morir jove— i a Vicent Castelló,
que era també gendre seu. Amb aquestos treballà més intensament a partir de
la segona dècada del segle XVII. Aquest taller familiar canvia el 1618
quan Joan Ribalta i Vicent castelló, amb la incorporació d'Abdó Castañeda, anaren
treballar per Sogorb, Xèrica i Andilla.
Francesc Ribalta es quedà a la ciutat
de València per motius de salut i afrontant la penosa situació d'un plet amb
la parròquia de Sant Andreu (a causa de no haver volgut acceptar el càrrec de
recapatdor d'almoines). Així i tot segueix pintant i evolucionant, amb un naturalisme
més intens i emotiu, com demostra en l'Abraçada de sant Francesc al Crucificat,
que junt amb Abraçada de Crist a Sant Bernat són les obres foinamentals de la
seua carrera. Pinta també un Sopar per al refectori dels caputxins de València
i un Sant Francesc malalt. En una data posterior a 1625 l'equip es torna a formar
per pintar el retaule major de l'església de la cartoixa de Portaceli.
Als 62 anys Francesc Ribalta mor d'un atac d'apoplexia.
Gil Esteve
Gil Esteve i Tomàs (Torà, 1798 - Tarassona (Aragó), 1860). Es doctorà a la Universitat de Cervera i,
ordenat sacerdot, fou vicari general de la diòcesi de Barcelona (1831) i governador de
la de Solsona (1846).
El 1848 va beneir el primer ferrocarril de la península Ibèrica, entre Barcelona
i Mataró. Aquest acte simbòlic denota el seu caràcter i la seva mentalitat oberta.
El mateix any va ser nomenat bisbe de San Juan de Puerto Rico. Hi redactà un nou pla
d’estudis del seminari, reconstruí la catedral i diversos temples i amplià el palau
episcopal.
Malalt, tornà a Espanya i quedà al servei de l’Arxidiòcesi de Tarragona. Així, el
10 de setembre de 1853 impartí el sagrament de la confirmació als nens de la parròquia
de Sant Pere de Reus, entre ells Anton Gaudí.
Fou nomenat bisbe de Tarassona (1855-1857) i després de Tortosa (1857-1858), on fundà el
“Boletín Eclesiástico del Obispado” i reglamentà la vida del seminari. Hi traspassà als
pocs mesos.
El papa Pius IX i la reina Isabel II li concediren diverses distincions de la Santa
Seu i de la monarquia hispànica.
Marti Esteve
Martí Esteve i Guau (Torà, 1895 - Ciutat de Mèxic, 1977) fou un polític català.
Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona i exercí com a advocat
a la Secció d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual fou
secretari general el 1918. Fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona per la Lliga
Regionalista el 1921-1923 i col·laborà a La Veu de Catalunya, Revista Jurídica
de Catalunya i Butlletí de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. Va publicar
el 1917 la primera biografia d'Enric Prat de la Riba.
Fou un dels fundadors i membre del comitè executiu d'Acció Catalana Republicana i
director de La Publicitat del 1922 al 1926. Quan es proclamà la Segona República
Espanyola fou membre de la diputació provisional de la Generalitat de Catalunya
per Solsona i de la ponència redactora de l'Estatut de Núria, i fou escollit
diputat a les eleccions generals espanyoles de 1931 i conseller de finances de
la Generalitat de Catalunya fins als fets del sis d'octubre del 1934, quan fou
empresonat i condemnat amb la resta del govern català.
Després de les eleccions generals espanyoles de 1936 fou elegit diputat, i fou
nomenat novament conseller del març fins al setembre. Quan esclatà la guerra
civil espanyola marxà a París com a advocat de l'ambaixada espanyola a París.
El juny de 1939 s'exilià a Cuba, on residí fins el 1961 i hi fou un membre
actiu de la colònia catalana. De Cuba es traslladà a Mèxic, on treballà com
a traductor a l'ambaixada nord-americana i al Banco Nacional de México.
Les seves obres són Quaderns d'Estudi (1917), El régim jurídic català (1919) i
una biografía de Prat de la Riba.
