( ) Entre parèntesi apareixen variants documentades
del mateix topònim.
L'Aguda
Prové de la situació orogràfica del lloc: un cim ben
afilat, “agut”. Un adjectiu descriptiu substantivat que acabà
fossilitzant-se, referint-se de primer a la muntanya i posterior trasvassament
al nom de la població que hi va neixer.
(Acuta, Aguta, Zaguda, Guda, Laguda)
Aleny
Procedeix del nom personal llatí ALENNIUS (amb variants Alinnius,
Alenus, Alenius,…). Topònim derivat d’antropònim,
així com de llatinisme.
(Eleno, Aleni, Elenio, Aleno)
Ardèvol
Probable origen pre-romà. Noms de lloc que duien l’arrel ARD-
d’origen cèltic, ARDÚ-VALON, « CLOSA ALTA »,
Caldría no descartar, que en realitat fos el resultat d’un
trasllat o copia de Ardèvol, de la Cerdanya.
(Ardevolense, Ardeval, Ardeul, Ardevoll)
Biosca
D’origen pre-romà i no ibèric.. Possiblement ligur (sufix
–ASCU), tot i que no és demostrada cap invasió dels
ligurs a la península Ibèrica.
(Bioscha)
Boixadors
Té alguna relació amb boix o boixos, en qualsevol de les seves
varietas d’arbust o planta. Indicació com a referència
d’un element natural, en aquest cas d’un lloc on creix aquesta
mata.
(Boxoadosso, Boxadors, Buxados, Boxados, Boixados, Boxades, Boxaders)
Calaf
Indubtablement aràbic. Derivat del nom personal Hálaf.
(Kalafum, Calaph, Kalaf, Calaff)
Calonge
Del llatí Colonicum, “propi de la colònia” o “colonial”,
en el sentit de “territori confiat antigament a l’administració,
a la colonització (molt remota) d’altri”.
Altres hipòtesis mes probables són que provingui del llatí
CALLONIUS amb el sufix –ICA (VILLA CALLONICA), o d’un trasllat.
(Cholonico, Colonico, Colonge)
Camp-real
Juxtaposició de dos mots, del substantiu camp referint-se a la terra
i l’adjectiu real (en el sentit de “reial”) com a indicatiu
d’una propietat monàrquica.
(Camp Regal).
Castellfollit
Aglutinació de castell, element de bàse inequívoc,
amb la forma follit que indicaría un terreny que es “desfulla”.
No es pot descartar el trasllat del mateix nom des d’un altre indret,
doncs follit ha de provenir del llatí FOLIETI, “del fullatge”,
fent referèmcia a la roca basàltica o fullosa dels pobles
de Castellfollit.
(Castro Follit, Castri Folliti, Castro Folit, Castrum Fulit, Fulia, Fullit,
Castello Folit, Castel Follit de Rivo Meritavili, Castellfolet, Castellofulit).
Castelltort
Descripció del enplaçament i forma del castell. Aixecat a
la vora del marge, no permetent una construcció de planta quadrangular,
obligant a un contorn irregular amb un dels murs esbiaixat.
No es pot descartar la hipòtesi de que fos originat d’un cognom,
o per trallat des d’un altre indret.
(Castrotorti, Castro-tort)
Cellers
Es pot tractar d’un trasllat, de l’aplicació d’un
antropònim protomedieval o que faci referència al substantiu
comú celler, el qual es relacionat basicament amb la conservació
i elaboració de vi, i en un segón sentit de “rebost”
o fins de “graner”. Un altra possibilitat menys acceptada diu
que podria provenir del nom comú seller, corresponent a l’ofici
del qui feia selles i altres objectes de cuiro.
(Sellerus, Selers, Celers, Selles,)
Claret
(Claret de Figuerola en referència a la riera que baixa prop seu,
o bé de l’antic castell que també l’ha d’haver
pres de la riera, també dit Claret dels Pagesos per oposició
al Claret dels Cavallers al Bages).
Claret, derivat de l’adjectiu clar en el sentit de “lloc amb
bona visió” o “poc cobert de malesa”. També
podría ser fruit d’un trasllat toponímic directe de
lloc a lloc, o a través del cognom.
(Clareto)
Conill
El nom no prové de l’animal sinó del llatí CUNICULUS,
“galería subterrània” (especialment “d’accès
a la mina”) i el seu raonament es basa en l’estructura dels
llocs, en l’observació comparativa de l’orografía
dels llocs. Correspon a indrets amb “entrades de grosses i no recents
perforacions”.
(Cunil, Cunillo, Conil, Chonil, Cuni)
Cuiner
S’hauria de descartar la referencia directa a cuiner com a substantiu
“el qui treballa a la cuina”, doncs no son habituals els topònims
derivats d’oficis.
Podría procedir de Codiner a través de Coïner, nom de
la serra que separa el terme de Pinós del de la Molsosa. També
es pot establir una relació d’aquests noms amb el del poble
de Coaner assentat a la riba del torrent de Coaner, que baixa de la serra
de Coïner. El seu origen provindría del llatí CODICEM
NIGRUM, significant “bosc negre (espès)”, o d’una
derivació de COTALO NIGRO, o del ja romànic Còdal Ne(g)re.
Durfort o Dusfort
Duro- ,”reducte”, d’origen celta, amb diversos homònims
en terres occitanes, d’on podria procedir per trasllat. Significaría
el “reducte gran”, el “reducte fort”.
(Durfortis, Ducfort, Dufort)
Enfesta
Del llatí INFESTUS, amb el sentit d’”hostil, dirigit
contra algú” i designant indrets escarpats. No cal descartar
la hipòtesi de trasllat.
(Infesta)
L’Espona
Una espona és un marge en el terreny, ja sigui d’un curs d’aigua
o entre nivells de terra, que és el més apropiat en el nostre
cas, i ja sigui natural o de construcció humana de cara a la labor
agrícola.
(Sponna, Sponda, Sponna, Spona)
Figuerola
Sufixació diminutiva de figuera. Es podría pensar en la hipòtesi
de trasllat, però l’existència a la Segarra d’una
sèrie nominativa amb motiu d’arbres i plantes, reforça
la creença d’una formació in situ.
(Figerola, Figarola)
Fontanet
Fossilització toponímica d’un antic col.lectiu fontanet,
avui perdut com a substantiu comú, que designava un grup de fontanes,
essent fontana parasinònim del seu primitiu font.
(Fontaned, Fontanet, Fontaneti)
La Fortesa
Prové d’una fixació toponímica del comú
fortesa, que prengué el sentit de “fortificació, fortalesa,
castell”. Un topònim, el significat del qual remet molt probablement,
a les circumstàncies històriques que feren de la Segarra oriental
i central, a l’Alta Edad Mitjana, una terra amb una especial significació
estratègica i militar.
(Forteda, Forteza, Fortea, Çafortea)
Granollers
Deixant possibles trasllats a banda, aquest nom es un derivat (en plural)
del zoònim granolla, forma antiga equivalent a l’actual granota.
Un granoller o una granollera fora un bassal ple de granolles.
Guarda-si-venes
Sembla provenir de l’aglutinació i fossilització d’una
frase expresiva del tipus “guarda si vénen”. Així
ho confirma la documentació des dels seus origens, en temps de reconquesta.
(Guardiasiveniunt, Guarda si veniunt, Guardasivenen, Guarda si venes)
Ivorra
D’etimología pre-romana o encara d’arrel ibero-basca
IB, “aigua”, present en un grup de noms encapçalats per
IBAIKA. Ivorra es considerat dels noms ibèrics d’entroncament
mes incert o remót, encara que no imversemblant. Un altra proposta
es la d’una etimología aràbiga (al-)’ibúra,
amb significat de “ribes” o “guals”.
(Ivurra, Ivorres)
Jovans
Sembla haver de remetre a algun derivat de jou, tal volta proper a joval
o jovada, i especialment a alguna aplicació orogràfica d’aquesta
familia lèxica, però fa estrany de no trobar cap nom ni documentació
que ens pugués dur a un altre camí.Podría ser alguna
corrupció d’alguna altra forma, o que els seu origen fos mes
enllà dels limits de la nostra llengua romànica. Cal tenir
presents accepcions susceptibles d’esdevenir topònims, com
ara jova ”treball de la terra amb una parella de bous” o “prestació
comunitaria de treball”, jovada “mesura de terra que es llaura
amb un dia….”
Llanera
El topònim remet directament a llana. Indicaría un lloc on
es produeix o on abunda la llana. Altres propostes ho derivarien de LACUNARIA
“lloc de llacunes” i encara de ILLA AQUA NIGRA “l’aigua
negra”.
Aquestes hipòtesis son rebutjades per altres autors a qui sembla
mes acceptable que procedís de landa, entenent aquest nom com a “garriga”,
o de landaria entenent-ho com a “terra plana i de poca vegetació”,
i especielment “elevada”.
Hi ha qui apunta una etimologia àrab L’an-naria “els
focs” i encara una simple aglutinació de La Nera, “la
negra: fosca”.
(Lenera, Lanaria, Lanera, Laneira, Lanara)
Lloberola
Diminutiu toponímic de Llobera de Solsonés, i menys probale
diminutiu directe del substantiu llobera, “cau de llops” (o
en un sentit col.lectiu mes estricte, “lloc on abunden”).
(Lupariola, Loberola)
Llobregós
- Podría ser una simple sufixació de l’adjectiu llòbrec,
sinònim que significa “fosc”.
- Podríem haver-lo de relacionar amb el riu Llobregat, amb el qual
prou sembla compartir el radical. L’etimología de Llobregat
ha estat remesa al llatí RUBRICATU, derivat de RUBRICUS, “roig”,
transformat en LUBRICATU per dissimilació, o bé per encreuament
amb un altre mot com LUBRICUS, “relliscós”.
- Llobregós hauría de procedir d’un no documentat LUBRICOSU
o bé RUBRICOSU.
- Riubregós podria ser una evolució de riu Brugós,
i aquest brugós com a adjectu derivat de bruc, tipus d’arbust
que ha donat força altres topònims.
La teoría mes probable es la de que Llobregós procedeix de
Riubregós, a través de la forma Rubregós, per dissimilació
de vibrants.
Riubregós es una aglutinacio de riu Bregós, variant gràfica
de Bragós, adjectiu derivat de brac, “fang, llot”.
La forma riu Llobregós, per tant, es una tautología o redundància.
La significació de Riubregós, es la de riu bragós,
ço és “enfangat, llotós” o, mes genericament,
“brut, d’aigües tèrboles”. El nom popular
antic del riu –al terme de Torà- fou el de Merder, ja sigui
en aquesta mateixa forma catalana o bé la corresponent traducció
llatina: Merdario o Meritario, mot que al capdevall es pot considerar equivalent
semàntic de bragós.
Un document del segle XIV, traduieix Castellfollit de Riubregós com
a Castri-folliti de Rivo-lutoso, és a dir, literalment , “Riullotós”,
i en tot cas insisteix en la idea d’unes aigües brutes, bragoses.
(Riu-Bragós, Rivomeritabili, rivo Merdario, rivum Merder).
Alguns autors però, interpreten el nom de diversos rius (Merder,
Merdàs, Merdans, Merdança) no a partir de merda, sinó
del llatí MERUS i MERITUS, “clar, pur”.
- Riubregós : fa referència al riu Llobregós.
Marçà
Prové d’un antropònim llatí MARTIANUS o MARCIANUS,
sufixació oridinària de MARTIUS (o de MARCUS?).
(Marza)
Masdenforn
Utilitzant-se també de forma usual El Mas del Forn. L’origen
i significat del topònim pot fer referència a un veritable
forn o bé es pot tractar d’un antropònim amb el cognom
Forn. La partícula en ho decantaría cap a la segona opció.
Massoteres
Podria ser un compost del substantiu mas amb el cognom Soteres, present
a la comarca. Una altra cosa fora que provingués d’una sufixació
de l’antropònim Massot, d’origen àrab (Mas`ût).
Una alternativa fora que derivés de l’àrab mànzal
“hostal, alberg”, que ha generat diversos topònims catalans
començats per Massa- i en concret en composició amb un substantiu
sutúr, amb el significat de “refugis, fortificacions”
(Maçoteres, Maçotes)
La Melgosa
També usat amb la variant formal La Malgosa. Pot provenir del cognom
homónim, i aquest derivar d’un topònim directament creat
com a tal.
El nom de lloc La Melgosa deu provenir, mitjançant una sufixació
del comú melga, “mena de farratge”.
Mirambell
El contingut semàntic es plicable a “lloc amb vista panoràmica
significativa”. Algún autor no dubta que prové de l’aglutinació
i fossilització d’una frase com Mira’l bell, “contempla
els llocs bells”, i altre ho considera derivat del mirambell, mena
de planta de jardí, però el fet de que sigui “de jardí”
li resta possibilitats.
Es podría considerar també el trasllat i l’antroponímia,
atenent a la forma Mas Mirambell i a l’existència d’aquest
nom com a llinatge català.
(Mirambel, Mirambelo, Mirambello)
La Molsosa
Deu el seu nom a la ben coneguda molsa de la qual n’es derivació.
(Molsose, Mulsosa, Molsosa, Molzosa, Molsoza)
Palou (de Sanaüja o Palou Alt)
En la part nuclear del nom s’admet una etimologia a partir del llatí
PALATIOLUM i una evolució directa d’un diminutiu llatí.
No ha de tractar-se precisament del palau luxós que la nostra imaginació
col.lectiva ens duu a ment, sinó d’un sinonim de mots tan usuals
en la nostra toponomía com castell o, en cert sentit, roca.
(Palaciolum, Paladol, Palaol, Palatiolo, Palaciolo, Palidol, )
Palou (de Torà o Palouet)
Pel que fa a l’etimología i significat cal remetre’s
al que s’en ha dit en l’anterior Palou. La versió diminutiva
Palouet és força recent i apareix precisament per referència
al lloc anterior, el qual era anomenat Palou a seques.
(Palau)
Pinós
Derivat de la sufixació del nom comú d’arbre pi. Però
es confusa la relació entre aquest nom de lloc i el llinatge homònim,
així com amb la baronía de Pinós (Cadí), tot
i que l’explicació mes satisfactòria consisteix a creure
que aquest llinatge (i el seu nom) procedeix del castell de l’esmentada
baronía, la qual poseïa el castell de Pinós que ens ocupa,
que n’hauria rebut el nom per trasllat directe o bé a través
de l’apel.latiu de família.
(Pinoso, Pinosio)
Prades
Etiomològicament es podría afirmar que Prades es un doble
plural, ja que el mot prada, del qual obviament prové, no es una
variant femenina de prat, sinó una romanalla de l’antic plural
llatí PRATA. En època romànica acabarien essent sinònims,
amb un ús cada vegada mes exclusiu de prat. El seu significat s’identiifica
clarament amb el sentit recte de prat/prada, “camp d’herba”,
d’ús molt habitual en toponímia. (Pradas)
Puig-Arner (o Puigsarner)
Es tracta d’una composició del genèric puíg i
d’un derivatiu arner, sufixació corrent, d’arna, “rusc
d’abelles”. S’hauria de considerar la possibilitat de
que arner derivés de l’adjectiu arener, “d’arena”
o tembé com a derivat d’arna en l’accepció de
“mena d’insecte” o fins i tot d’arn, “mena
d’arbust espinós”.
Altres opcions consideren la forma Puigsalner, com a síncope de Puigsaliner
i precedent d’una intermitja Puigsarner.
Puig-redon
Romanalla de l’adjectiu arcaic redon, substituït per redó
o rodó en la parla usual, aglutinat en aquest cas amb el substantiu
puig.
(Pugios Rotundos)
Pujalt
Prové d’una antiga aglutinació del substantiu puig i
un molt escaient adjectiu alt. Així hoconfirma tota la documentació
de què es disposa, i així ho ratifica la realiatt geogràfica
del lloc.
(Puig Alto, Pugalt, Pugio Alti, Podium Altum, Puig Alt, Podio Alto, Puialt)
Pujol
Derivat per sufixació diminutiva del comú puig.
(Pugol, Puyol, Poyol)
Els Quadrells
Cal cercar un significat plausible d’una base quadre, amb el convenciment
de la terminació –ells com a diminutiu plural de factura regular.
Potser fóra la designació d’un camp (d’un grup
de camps) de terra, de forma aproximadament quadrada. Una altre origen podria
ser quadrella, entés com a part d’un terme, o be considerar-ho
com a variant de quadra, “territori termenat de carácter alodial”
. En tot cas, deu derivar d’un mot d’arrel quadre i amb una
significació lligada amb el terreny.
(Quadrels, Quadrellos, Quadrellis)
Les Quadres
Tot i que no hi ha raons definitives per descartar altres significats (“sala”,
“estable”,…), cal inclinar-se per l’accepció
essencial en temps passats: quadra com a “terme juridiccional autònom”.
Sanaüja
Topònim pre-romà i concretament ibero-bascoide que es relaciona
amb el cerdà Naüja, el qual prové del basc NABA-OIA,
“pleta de vall”, habent d’entendre la síl.laba
inicial del nostre Sanaüja com a l’article arcaic sa fossilitzat.
Igualment es pot inscriure Sanaüja en un ampli grup de topònims
amb la terminació –guja < -GOIA (complement antitètic
de BARR, significant aquest “de baix” i aquell “de dalt”).
Seguint la forma documental Sanagoia de l’any 1159, el radical fora
un igualment basc *ZANI, primitiu d’un ja conegut ZAI(N), que significa
“vigilant, guardià, guaita”. Així doncs, l’etimologi
acompleta fóra *ZANI-GOIA, “el guardià del dalt”,
significació en plena concordancia amb l’antic castell del
lloc, el cual domina de forma imponent. I la seva evolució fonètica
fóra: Sanigoia > Saneguja > Sanaguja > Sanaüja.
(Sanaugiam, Sanahugia, Sanaugia, Sanauga, Sanauia, Sanauge, Sanauia, Sanaogia,
Senauga, Sanuigia, Sanaogia, Senaoia, Cenauigia)
Sant Pesselaç
Dit també Sant Pere de l’Arç. Doble nom, equivalent,
ja que Pesselaç és una contracció de Pere s’Arç
(=Pere de l’Arç). Un doble camí a partir de la versió
arcaica originaria.
(Arce, Sant Pere Salarç, Sanct Pesalas)
Sant Serni
Variant de Sadurní, constatat per advocació a sant Sadurní
de l’església de Sant Serni. La proposta remet a l’ètim
llatí SATURNINUS amb la següent evolució : SATURNINUS
> Sadernín > Saerní(n) > Sèrni, o en una evolució
des d’una base post-llatina propera a la variant Sadurní.
Donat que Sant Serni com a topònim i sobretot, sant Sadurní
com a advocació, són molt frequants al nostre país,
fa pensar que l’origen del nostre nom de lloc deu ser un trasllat.
Secanella
Com a mot comú es una mena de “pas estret” i es pot admetre
amb facilitat que designa un element orogràfic natural. També
pot provindre del llinatge homònim, origen provinent d’un adjectiu
descriptiu de la magresa corporal d’algú, i en aquest sentit
és lògic i sabut que els masos prenen el nom del seu propietari.
()
Segarra
Es admès que prové del pre-llatí (bascoide) SAGARRA
“poma” o “pomera”, o SAGARDI “pomar, camp
de pomeres”.
Sembla que es pot descartar un entroncament cèltic i la identificació
amb la desconeguda Ascerris de certes fonts antigues, mitjantçant
una fabulosa *Sacerris.
La primera localització del topònim correspòn a un
municipium romà de la contrada d’Els Prats de Rei, potser el
puig de La Manresana. En els darrers anys de l’Imperi apareixen inscripcions
referents al Municipium Sigarrensis.Un municipium d’aquelles característiques
(com a organ administratiu romà), tenia un radi d’influència
comparable a una petita comarca.
Aquest devia ser el campum segarrensis esmentat en els primers segles de
la reconquesta, encara en referència només al que avui en
diriem la Segarra calafina. En anar avançant la linia fronterera
de la reconquesta, lenta i treballosa en les terres de altes de l’actual
Segarra central, s’hi aniria estenent la denominació col.lectiva
(zonal), comarcal, de Segarra.
Així s’hauría definit aquest sentiment tradicional d’identificació
segarrenca, que a mitjan i finals s.xx les divisions administratives enganyosament
qualificades “comarques” han anat desdibuixant.
(Sigarrens, Segarrensis, Sagarra, Segarrae, Segara, Segarre, Çagarra)
Selvanera
Aglutinació del substantiu antic selva “bosc” i l’adjectiu
nera (forma arcaica general del modern negra), resultat del llatí
NIGRA > neira. S’hauria d’entendre aquest adjectiu en el
sentit d’”espessa”, a través del significat “fosca”.
En definitiva, deu significar “bosc espès”.
(Salvanera, Salvaneda)
Les Sitges
Plural del nom comú sitja “graner”. Especialment subterrani,
i de fet antigament “clot profund a la terra” en general, i
fins i tot ”masmorra”.
(Ciges)
El Solà
Prové del substantiu comú solà (<llatí SOLANUM),
molt utilitzat com a sinónim de solana, es a dir com a “part
del terreny orientat al sol” en oposició classica a obaga o
obac.
El Soler
Mes aviat es emparentat amb el sòl < SOLUM , ja sigui en l’accepció
de terreny despoblat en el qual es pot construir o en la d’element
arquitectònic concret (en relació amb “paviment, pis”).
(Solerio, Soler de Pujalt)
Talteüll
Certa teòria fa una aglutinació de la frase expressiva “tal
te vull”, referida a algun motiu de la construcció del lloc.
Un hipòtesi més sòlida sería la d’un trasllat
o una republicació històrica del seu homònim rossellonés
Taltavull.
Fora possible un paral.lelisme amb el topónim ribagorçà
Taüll, i una etimología bascoide (A)TA-ÚRI > (A)TAÚLI
amb el significat literal de “població de la porta”,
és a dir, “portella, port de muntanya”, que correspondría
a la situació geogràfica de Taüll. Per explicar el nostre
Talteüll caldría afegir-hi un primer element, tal volta fora
el cèltic TAL- < TALOS-, “front”, però aquesta
es una suposició difícil.
(Taltevul, Taltavull, Taltevuli, Talteullo, Talem te volo, Taltevolo, Talteul,
Talteui, Taltauylll, Taltauil, )
Torà
Alguns autors conclouen que el topònim rau en una inaudita i poc
rigorosa combinació entre un semitic OR “aigua” i l’àrab
sobretot, ja que Torat en significat aràbig vol “dir riquesa
o terra de riquesa”. Hi ha qui ho remet al substantiu aràbig
tàur, “cercle, volta”.
Una hipòtesi mes consistent entendría Torà, com una
evolució del llatí TAURANUM (sufixació regular de TAURUS).
Un hipotètic trasllat vindría del dit Torà de Tost
(de l’Urgellet), ja que això coincideix amb el fet històric
que va ser el comptat i bisbat d’Urgell el responsable de la reconquesta
i repoblació d’aquest sector de la comarca segarrenca.
(Taurani, Toran, Torani, Torano, Thorano, Thorani)
Tristany
Casa pairal dels capitostos carlins Benet i Rafael Tristany.Topònim
derivat del llinatge (i no a la inversa), ja que duu aquest nom nomès
d’ençà del s.XVII, en què un Jaume Tristany esposà
Margarida cases, pubilla de Mussons, essent aquest el nom anterior del lloc.
Vallferosa
Es pot suposar una sufixació del tipus adjectiu frauosa > fraosa,
directament catalana a partir de frau, o bé un corresponent ètim
llatí FRAGOSAM, esdevingut ja fraosa en un primer estadi evolutiu.
El pas final de –fraosa fins a l’actual –ferosa podria
tenir tres possibles camins: una adaptació fonètica mitjantçant
*faraosa, una anaptixi (*faraosa), o bé una contaminació amb
fera o derivats seus, familia semanticament propera a la de frau en allò
que tenen de feréstec.
Donant-li sentit al topònim, el substantiu vall es adjectivat, cal
esmentar un llatí FRAGOSUS “escabrós” com a neutre
plural de FRAGUM > frau, i aquesta és una explicació de
la vercemblança amb les esquerpes i ombradiues –ferèstegues-
valls del sector.
(Valle Frausa, Vallisfraouse, Vallfraosa, Valli Frauose, Valfrosa, Vallfraosa,
Vallefraudosa, Vaylferosa, Valleferosa, Valferosa)
Vicfret
Una teoría veu el reflex d’un nom personal germànic
WIGFRID o WIGFRED, el resultat del qual és el català Guifre,
que també es conserva com a cognom Vifred, i doncs fora una fossilització
de l’estadi evolutiu previ a aqueix nom.
L’altra hipòtesi en fa una composició del substantiu
vic < VICCUM, “poblet” amb l’adjectiu fret < freit
< FRACTUM, “trencat”.
També s’apunta que el substantiu bàsic del topònim
podria no ser vic sinó bec, entès com a “puig”.
Una possible composició amb fred < FRIGIDUS ha estat negada per
tots els autors.
(Bechfret, Vecfret de Fluvia, Bicfred, Bichfret, Bicfret)
Vilalta
Si bé podria correspondre a un trasllat directe o indirecte, s’adiu
a la localització del lloc
(Uilalta, Villa Alta, Vilaalta, Villa Alta)
Vilamajor
Possible trasllat.
(Villamaoire, Villamaiori, Vila Major)
Viver de Segarra
Fixació del substantiu comu viver, com a “lloc destinat a la
reproducció d’animals o plantes”.
No cal perdre de vista un possible trasllat de l’homònim del
Berguedà.
(Vivario, Viveri)
Xoriguera
Contra l’opinió de fer provenir aquest mot directament d’un
llatí *SORICARIA, “amagatall de ratolins” (equivalent
a SORICARIUM > soriguer > xoriguer, també “lloc de rates”,
i naturalment derivats tots ells de SOREX “rata”), sembla plausible
suposar que hauria de provenir del ja romànic xoriguer, nom d’ocell
rapinyaire de la famlia dels falcons.
Cal contemplar la possibilitat de que provingui del llinatge homònim,
ben estès arreu de la nostra zona. Però això també
fa pensar en la implantació d’aquest llinatge, com a consequència
de la del nostre lloc, tal volta previ i derivat del nom d’ocell que
caça rates.
(Surigarias, Sorigaria)
***
